El mes d´ abril de 1791 fou el punt d´ inflexió, la gota que va fer vessar la paciència del rei. Lluís XVI es negà a assistir a una missa de Pasqua oficiada per un sacerdot oficialista, aquest acte va ser entès com un acte d´ insubmissió del monarca que perdé la lleialtat dels parlamentaris.
Es pot dir que a aquestes alçades el rei estava fart de les ordres i de les imposicions de l´Assamblea i per això decidí fugir cap a Bèlgica amb la intenció de demanar ajuda al seu cunyat per poder venjar les humiliacions rebudes fins llavors.
El desafortunat monarca fou descobert a la frontera i hagué de tornar a París amb la cua entre les cames. El govern intentà netejar la imatge del rei anunciant que en realitat el rei havia aconseguit escapar d´ un intent de segrest.
Mentrestant la crisi econòmica conseqüència de les polítiques del govern s´ anava agreujant i l ´atur i el malestar anaven augmentant, milers de persones sense ofici ni benefici s´ incorporaren a les diferents milícies polítiques que armaven i organitzaven a les masses. El grup dels “cordeliers” -els més extremistes, que eren dirigits per Danton- contava amb una milícia de 6000 homes que intentaren fer un cop d´ Estat que fou abortat la guàrdia nacional.
Les eleccions del 1791 eliminaren de l´ escena política les primeres i més moderades figures de la revolució –donat que la constitució prohibia la reelecció dels diputats- i així entraren en escena Danton, Marat i Robespierre com a principals representants dels “cordeliers” que a partir d´ara s´anomenaven “jacobins”.
El grup majoritari del parlament eren els Girondins –que eren moderats dins de l´ extremisme que s´ havia apoderat de l´ assamblea-, i finalment hi havia el grup anomenat “la Montaña”, que consistia en un caòtic grup de personatges sense ideologia concreta que, tot i que aquest grup finalment acabà fusionant-se amb els jacobins.
Realment la nova Assamblea Legislativa estava repleta de figures intel·lectuals de primer ordre, però com sol passar en aquests casos l´ agudesa mental no va acompanyada amb l´ eficàcia. La realitat diària de França havia empitjorat molt en els últims tres anys i la gana i la misèria reeixien arreu.
En aquest punt els revolucionaris feren el mateix que el 1982 va fer més la junta militar Argentina : desviar els assumptes domèstics amb una guerra.
A Lluís XVI no li feu gens de gràcia aquesta guerra –que es declarava a Prússia i Àustria- “per salvaguardar els danys a la revolució”.
La guerra començà molt malament amb derrotes en tots els fronts i per això sorgiren rumors involucrant a la reina en una xarxa d´ espionatge. El govern dirigit per un Girondí anomenat Brissot no feu res per dissipar els falsos rumors, al contrari els fomentà per salvaguardar les seves responsabilitats per enviar reclutes mal entrenats al camp de batalla.
Una gran massa popular es concentrà davant el palau de les Tulleries –la nova residència reial- amb intenció d´ humiliar i amenaçar al rei; aquest però guardà el tipus i presencià durant vuit hores com la plebe desfilava pels salons del palau. El rei fins i tot brindà amb els caps dels “sans culottes” per “la victòria del poble”, un triomf moral de la monarquia però una derrota real: demostrava que el rei estava sol i que ningú faria res per protegir-lo.
Mentrestant les tropes austrio-prusianes seguien avançant cap a Paris, quan es trovaben relativament aprop –a Valmý-, el general Prussià que dirigia les operacions tingué coneixement dels fets de Paris i envià una carta dirigida a l´ Assamblea francesa en la que amenaçava en destruir Paris si el rei ó la seva família prenien mal.
Això fou considerat com la prova definitiva de la traïció de Lluís XVI, immediatament la familia reial quedà presonera a les Tulleries.
Davant aquesta delicada situació militar, els francesos arriscaren el tot per tot i aconseguiren tres inesperades victòries en tots els fronts que els permeteren salvar Paris i prendre la iniciativa en el terreny bèl·lic –precisament en la batalla de Valmy fou on per primer cop s´ entonà la Marsellesa-. En realitat sembla ser que els austríacs i els prussians gairebé no tenien capacitat ofensiva i veient que els francesos mobilitzaven reserves decidiren retirar-se.
La propaganda revolucionària va engrandir la batalla “que salvà Paris”, però en realitat Valmy no passà d´ una escaramussa on els prussians perderen 180 homes i els francesos 300.
Paris esclatà d´ alegria davant les notícies i per celebrar-ho res millor que assaltar el palau de les Tulleries. Els
900 homes de la guàrdia Suïssa feren una resistència heroica però finalment foren escombrats per forces majors en nombre.
El rei aconseguí fugir i s´amagà a la seu de l´ Assamblea però aquesta finalment ordenà l´ empresonament de la família reial a la Torre del Temple.
El poder estava a les mans de la massa i aquesta era controlada per tres inquietants personatges: Marat, Danton i Robespierre.
Es pot dir que a aquestes alçades el rei estava fart de les ordres i de les imposicions de l´Assamblea i per això decidí fugir cap a Bèlgica amb la intenció de demanar ajuda al seu cunyat per poder venjar les humiliacions rebudes fins llavors.
El desafortunat monarca fou descobert a la frontera i hagué de tornar a París amb la cua entre les cames. El govern intentà netejar la imatge del rei anunciant que en realitat el rei havia aconseguit escapar d´ un intent de segrest.
Mentrestant la crisi econòmica conseqüència de les polítiques del govern s´ anava agreujant i l ´atur i el malestar anaven augmentant, milers de persones sense ofici ni benefici s´ incorporaren a les diferents milícies polítiques que armaven i organitzaven a les masses. El grup dels “cordeliers” -els més extremistes, que eren dirigits per Danton- contava amb una milícia de 6000 homes que intentaren fer un cop d´ Estat que fou abortat la guàrdia nacional.
Les eleccions del 1791 eliminaren de l´ escena política les primeres i més moderades figures de la revolució –donat que la constitució prohibia la reelecció dels diputats- i així entraren en escena Danton, Marat i Robespierre com a principals representants dels “cordeliers” que a partir d´ara s´anomenaven “jacobins”.
El grup majoritari del parlament eren els Girondins –que eren moderats dins de l´ extremisme que s´ havia apoderat de l´ assamblea-, i finalment hi havia el grup anomenat “la Montaña”, que consistia en un caòtic grup de personatges sense ideologia concreta que, tot i que aquest grup finalment acabà fusionant-se amb els jacobins.
Realment la nova Assamblea Legislativa estava repleta de figures intel·lectuals de primer ordre, però com sol passar en aquests casos l´ agudesa mental no va acompanyada amb l´ eficàcia. La realitat diària de França havia empitjorat molt en els últims tres anys i la gana i la misèria reeixien arreu.
En aquest punt els revolucionaris feren el mateix que el 1982 va fer més la junta militar Argentina : desviar els assumptes domèstics amb una guerra.
A Lluís XVI no li feu gens de gràcia aquesta guerra –que es declarava a Prússia i Àustria- “per salvaguardar els danys a la revolució”.
La guerra començà molt malament amb derrotes en tots els fronts i per això sorgiren rumors involucrant a la reina en una xarxa d´ espionatge. El govern dirigit per un Girondí anomenat Brissot no feu res per dissipar els falsos rumors, al contrari els fomentà per salvaguardar les seves responsabilitats per enviar reclutes mal entrenats al camp de batalla.
Una gran massa popular es concentrà davant el palau de les Tulleries –la nova residència reial- amb intenció d´ humiliar i amenaçar al rei; aquest però guardà el tipus i presencià durant vuit hores com la plebe desfilava pels salons del palau. El rei fins i tot brindà amb els caps dels “sans culottes” per “la victòria del poble”, un triomf moral de la monarquia però una derrota real: demostrava que el rei estava sol i que ningú faria res per protegir-lo.Mentrestant les tropes austrio-prusianes seguien avançant cap a Paris, quan es trovaben relativament aprop –a Valmý-, el general Prussià que dirigia les operacions tingué coneixement dels fets de Paris i envià una carta dirigida a l´ Assamblea francesa en la que amenaçava en destruir Paris si el rei ó la seva família prenien mal.
Això fou considerat com la prova definitiva de la traïció de Lluís XVI, immediatament la familia reial quedà presonera a les Tulleries.
Davant aquesta delicada situació militar, els francesos arriscaren el tot per tot i aconseguiren tres inesperades victòries en tots els fronts que els permeteren salvar Paris i prendre la iniciativa en el terreny bèl·lic –precisament en la batalla de Valmy fou on per primer cop s´ entonà la Marsellesa-. En realitat sembla ser que els austríacs i els prussians gairebé no tenien capacitat ofensiva i veient que els francesos mobilitzaven reserves decidiren retirar-se.
La propaganda revolucionària va engrandir la batalla “que salvà Paris”, però en realitat Valmy no passà d´ una escaramussa on els prussians perderen 180 homes i els francesos 300.
Paris esclatà d´ alegria davant les notícies i per celebrar-ho res millor que assaltar el palau de les Tulleries. Els
900 homes de la guàrdia Suïssa feren una resistència heroica però finalment foren escombrats per forces majors en nombre.El rei aconseguí fugir i s´amagà a la seu de l´ Assamblea però aquesta finalment ordenà l´ empresonament de la família reial a la Torre del Temple.
El poder estava a les mans de la massa i aquesta era controlada per tres inquietants personatges: Marat, Danton i Robespierre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario