Lavanguardia i la Xina

Rafael Poch -l´ actual enviat especial de lavanguardia a la Pequín- té com a principal característica despendre la forta olor a ranci "eau de toilatte de maig de 1968", aquest putrefacte aroma ideològic sempre intenta legitimar tota dictadura que incorpori l´ estrella roja en la bandera.

Les mesures polítiques, estratégiques, militars i econòmiques del monstre asiàtic sempre troben justificació en els escrits del senyor Poch, la repressió xinesa contra el Tíbet, la aferrisada defensa del sistema de partit únic, ó els "xiringuitos" econòmics a l´ Àfrica, sempre troben en les cròniques de l´ enviat de lavanguardia quelcom de positiu.

L´ últim exemple d´ amor vers la dictadura xinesa els trobem a les cròniques dels passats dies 9 i 10 d´ abril.

El dia 9 d´ abril el senyor Poch analitzava el polèmic recorregut de la flama olímpica per terres franceses. Com bon progressista el primer objectiu dels seus escrits són: "los ricos i hipòcritas burguesses parisinos..." "...antaño admiradores del maoismo", -és a dir; els manifestants no eren més que uns cabrons traidors a la causa del proletariat internacional-.

Altrament en la mateixa crònica Rafael Poch també deixava ben clar qui és el culpable de les manifestacions del Tíbet; "las ONG subvencionadas por la CIA, son las instigadoras de las violentas jornadas vividas en el Tíbet" -bravo!!!!, ja tenim el segon i clàssic element de totes les conspiracions anticomunistes: la CIA-.

Però tal i com comentava el gran periodista; afortunadament el govern Xinès ha mantingut el cap fred i no a contestat les maquinacions i provocacions occidentals: "cuesta encontrar declaraciones duras en la prensa China referentes a los sucesos de Paris".

Avui dia 11 d´ abril Rafael Poch ens torna a deleitar amb una de les seves fantàstiques crònico-conspiracions; referint-se novament a les protestes d´occident per la brutalitat Xinesa, Rafael Poch comenta: " Se trata de una campaña civil de ONG con larga historia de animadversión hacia el país anfitrión, más un poderoso complejo mediático occidental que le es marcadamente hostil"; només falta el general Franco dient "se trata de una conspiración judeo-masónico izquierdista".

Els esdeveniments actuals queden minimitzats si es comparen amb altres Olimpiades: "Munich 72, cuando murieron 11 atletas israelies, Mexico 68 cuando 500 estudiantes fueron muertos a tiros por el ejército...", és clar si en el fons, el que ha passat al Tibet és una minucia.

Com a ironía final Poch ens recorda que "la zona tibetana está vetada a los periodista pero se organizan visitas guiadas" -ah! aquest "pero", és clar, tot a la Xina va sobre rodes.

El dia 1 d´ abril, l´intrèpid periodista també ens donà una lliçó magistral sobre les bondats xineses i les hipocresies occidentals:

"...el apoyo económico de la CIA a la causa tibetana hacen pensar que las intenciones de Estados Unidos siguen siendo las mismas: debilitar al gigante asiático e impedir su ascenso ahora que puede."

Recordem altra vegada qui és l´ autèntic malvat i les seves obscures raons, poc importen els 80 ó 90 morts a Lhasa.

"Entre los numerosos ejemplos, muchos chinos se preguntan por el “misterioso” caso de Steven Spierlberg, que abandonó su puesto de consultor artístico para las ceremonias de los Juegos Olímpicos debido a la política china en Darfur. Después de la labor realizada por la Administración Bush durante los últimos años (sin mencionar la política colonial europea en África), algunos se preguntan si Spierlberg ha pensado en abandonar su país como medida de protesta por Guantánamo o la Guerra de Irak. Otros se preguntan por qué el foco crítico de Occidente siempre se ceba con China, mientras pasa de puntillas por países como Arabia Saudí, Israel o Pakistán, todos ellos con importantes lagunas en el respeto a los derechos humanos."

Rafa Poch ha expressat allò que deiem quan erem petits: Sí, però tu més. Desgraciadament l´ anterior pàrraf ni tan sols reconeix que a la Xina no es respecten els drets humans però recorda -com només ho poden fer els hipócrites suprems- que altres païssos són els vertaders assassins.

En fi: seguiremos informando

Telemonegal

Ser crític de televisió significa estar per sobre del bé i del mal; significa convertir-se en un modern inquisidor de la moralitat, aquests jutges televisius amb tics de telepredicadors -donat que utilitzen la técnica del sermó humorístic per obrir els ulls a la massa proletaria inculta- intenten setmana rera setmana erigir el seu ideal de puressa com si d´una veritat absoluta es tractés.

L´ objectiu d´ aquests programes no és, diguin el que diguin, millorar la nostra televisió, la vertadera finalitat és influenciar a les audiencies i de retruc a les direccions de les cadenes; en conseqüència el que impulsa a televisions públiques -com BTV- a emetre programes "denúncia", és l´ ànsia de poder.

Sí, i és que en aquesta vida tot es reduiex al poder: els rics acumulen diners per poder; els periodistes intenten tenir grans audiències per poder, els polítics volen ser populars per poder.

Telemonegal és un magnífic exemple -encara que molt cassolà- d´aquesta recerca de poder i influència. Creat a major glòria del seu presentador, Ferràn Monegal, convertit en dogmàtic sacerdot de la qualitat, el programa ens adoctrina sobre el pecat televisiu reprenent, com en les purgues estalinistes, els malvats presentadors i les despreciables cadenes que s´ atreveixen a emetre justament allò que l´inculte i groller públic ibèric desitja injectar-se al cervell després d´una dura jornada laboral.

Però qui és realment Ferràn Monegal?; pot ell tirar la primera pedra sobre els fastigossos programes espectacle ó teleporqueria que inunden actualment la petita pantalla?.

No conec gaire la trajectòria del crític; el que sí puc dir és que aquest periodista té l´ honor, ó potser el deshonor?, d´haver sigut el director del primer tabloide espanyol, m´estic referint a l´ efímer panflet -em nego a qualificar-lo de diari- "Claro".

Monegal definia així el diari setmanes abans del primer número del seu diari:

"Claro será sensacionalista en el sentido de que vamos a generar sensaciones y vamos a hacer que la gente vibre con nuestros titulares, pero nada tendremos que ver con el amarillismo".

Així doncs Claro intentava ser "sensasionalista" però no "amarillista", tot i que la intenció era "tener un estilo similar al de los grandes tabloides ingleses"; ah! és clar: ni el Sun ni el Mirror són "amarillistas", el rigor d´ aquests diaris està més que demostrat!.

Anys després de la mort del diari Claro; alguns crítics, i per tant col-legues d´ en Ferràn definien així el difunt diari:

"Sólo el diario Claro, un periódico de bajo coste que el Grupo Prensa Española (ABC) y Axel Springer (Bild) lanzaron a inicios de los años noventa en España, había apostado antes por algo así: dos llamativas portadas diarias, una para Sucesos por delante y otra para Deportes en la parte de atrás."

Ah!... la ratomaquia; així que sorprèn: ara resulta que el bo del Ferran feia el mateix que la seva odiada Ana Rosa Quintana i el seu menystingut "esta pasando"....successos, això sí: mentre els dos malvat programes juguen amb els sentiments per audiència el pobret Ferràn només informava.

Desgraciadament, en Ferràn no tingué sort amb el diari i per tant l´ ombra del fracàs caigué sobre el seu fill de paper: "Aquel experimento, por cierto, no cuajó y estuvo únicamente cuatro meses en la calle"

Sí, ja ho veieu tot un rècord....quatre mesos de vida, però siguem positius, gràcies a la curta vida de Claro ningú s´ enrecorda del passat del Ferràn i per això ara es pot presentar com a pal-ladí del bon gust.

En el fons no hi ha mal que per bé no vingui.