Revolution II

Després de la presa de la Bastilla la situació del rei es debilità moltíssim donat que el populatxo estava armat fins a les dents mentre que les forces reials eren mínimes ja que en època de pau els exèrcits dels estats absoluts contaven amb efectius molt reduïts.
Lafayette, un monàrquic revolucionari i lliberal, s´autoproclamà cap de la recentment constituïda “guàrdia nacional” que estava formada pels “sans culottes” armats. Lafayette pretenia així evitar una contrarevolució absolutista per part de l´ exèrcit i a la vegada controlar els la massa popular armada.

En aquest punt tot era confusió i contradiccions: per un costat l´ assemblea nacional estava formada majoritàriament per monàrquics lliberals moderats que desitjaven una monarquia a l´ anglesa (d´ aquí que els principals partits fossin “el partit anglès” i “el partit patriota”, que propugnaven un estat constitucional amb la figura del rei –amb poders més ó menys limitats). Per altra banda els “sans culottes” eren clarament més radicals, dirigits per agitadors professionals (molts d´ ells membres de la petita noblesa empobrida) i finalment un curiós i demagògic grup dirigit per un cosí del rei: el duc d´Orleans.
El duc d´Orleans es considerava a si mateix com el legítim hereu al tron de França i des de el seu palau “el Palais Royal” conspirava amb els grups més extemistes per enderrocar el rei i erigir-se com a rei.
El duc d´Orleans -que al principi també era un revolucionari moderat- anà radicalitzant-se fins a convertir-se en un dels persontages més extremistes de la primera etapa de la revolució; el seu entussiasme arrivà fins al punt de canviar-se el nom per anomenar-se Philippe Egalité; és a dir Felip Igualtat.

Cal dir que gràcies a Philippe Egalité el rei fou guillotinat mesos després, ja que el seu vot -i els dels seus partidaris- varen ser fonamentals per aprovar la pena de mort contra Lluís XVI en una ajustadísima votació que resultà afirmativa per dos vots.

Però no avancem esdeveniments; després de la constitució de l´assamblea nacional, aquesta començà a redactar la famosa "Declaració de drets de l´home", que el rei es negà a firmar un cop acabada.

Els diputats més radicals no perderen la oportunitat per manipular al populatxo (cada cop més poderós) en favor seu.

La manipulació va ser certament molt astuta, ja que es relacionava al rei amb tots els mals de poble. En concret el caos que la revolució havia portat provocava que els productes agraris -especialment el blat- tinguessin dificultats en arrivar a la ciutat i en conseqüència la falta de pà era generalitzada a tot l´Ile de France.

Agitadors -com Danton- no perderen la ocasió i convocaren una marxa "de dones i nens famolencs" fins a Versalles, evidentment aquesta gent anava acompanyada per una forta escolta de la guàrdia nacional i dirigida pels famosos agitadors. Lafayette veient que la cosa es podia desmadrar i acabar amb un assalt al palau també anà a Versalles.

La marxa culminà pacíficament però s´obligà al rei i a la seva família a abandonar Versalles i a traslladar-se a París. Després d´ aquests fets els partits monarquics desaparegueren de l´escena política quedant l´Assamblea en mans dels més radicals parlamentaris.

Un cop signada "la declaració de drets de l´home" a punta de pistola, el govern revolucionari es possà mans a l´obra de desamortitzar els béns de l´Església i per la constitució d´un "clergat civil". Segons aquesta llei, els sacerdots passarien a ser funcionaris de l´Estat, evidentment el papa promulgà l´excomunió per tots els sacerdots que acceptessin aquestes condicions així com per als creients que assistissin a ceremonies religioses celebrades per capellans "traidors a Déu".

Com podeu imaginar la por s´extengué com la polvora, i les Esglésies oficialistes quedaren buides. El rei mateix es negà a assistir a la missa de Pasqua oficiada per un d´aquests sacerdots "no papistes" i es pot dir que això fou el que va provocar la fi del rei. Els demòcrates revolucionaris que tan es preocupaven pels drets humans (que ells mateixos no practicaven) consideraren inaceptable que Lluís XVI -en base al dret de llibertat religiosa- decidís assistir a una missa "papista"

En un altre ordre de coses, durant aquest periode fou quan s´establí la divisió francesa en departaments i finalment a l´agost de 1791 la constitució.
Aquesta curiosa constitució no podria definir-se exactament de democràtica: el vot es reservaba al 60% dels varons majors d´edat (en base a la seva fortuna); és a dir tan sols el 30% de la població podia votar i tan sols un 10% era elegible