Mafia

El regne de les Dues Sicílies havia sigut, durant els segles XVI i XVII, la part més rica d´ Itàlia però a mitjans del Segle XIX el gloriós impuls econòmic i social d´ aquelles èpoques havia desaparegut deixant pas una calamitosa situació.
La desastrosa administració dels governs Borbònics havia esgotat totalment el dinamisme del regne Italià.
Fins al primer terç del segle XIX, el regne de les Dues Sicilies havia dirigit el moviment d´ unificació italiana, però la decadència econòmica i l´ absolutisme polític traslladaren la direcció moral del procés unificador cap al regne de Piamont dirigit per la dinastia Saboya.
Finalment l´ any 1866 es produí la “feliç unió” que en realitat fou una “gloriosa anexió”, és a dir; el regne de Piamont unificà la península Italiana eliminant els ducats, principats i regnes existents fins aleshores.

Evidentment el nou Estat precisava reclutar nous funcionaris per omplir les vacants que es produïren després de purgar les velles administracions absolutistes dels Estats recentment incorporats, el mètode que s´ utilitzà per seleccionar els candidats fou el concurs-oposició, tal i com es feia en el lliberal regne dels Saboya.
Aquesta aparent objectivitat produí que tots els càrrecs burocràtics, judicials i policials de mitjana importància fossin atribuïts als opositors del nord, ja que el nou regne adoptà el dret Piamontés que era desconegut pels candidats del sud; d´ aquesta manera els funcionaris turinesos i milanesos arribaren en massa a Nàpols, Palermo, Siracussa....
Desgraciadament aquests funcionaris aviat es sentiren desarrelats, sense amistats ni relacions, entre persones estranyes que depreciaven i de les que gairebé no entenien ni l´ idioma (donat que parlaven dialectes diferents al Piamontés ó italià estandaritzat actual), en resum aquests funcionaris no sentien cap tipus de motivació per integrar-se entre la nova societat en la que eren destinats.
En conseqüència el sud es convertí en un destí poc desitjat on s´ enviaven funcionaris que calia castigar ó joves inexperts que esperaven amb il·lusió el moment del trasllat.
Davant aquest panorama la delinqüència i el bandolerisme campaven alegrement per les terres Sicilianes i Calabreses, els policies Piamontesos desconeixien com reaccionar i els jutges donaven pals de cec –perjudicant molts cops als innocents-, davant d´ aquest descontrol la població acabà convençuda que denunciar un delicte no tenia cap utilitat, però llavors què fer?.
Bona part dels latifundis pertanyien a nobles que generalment vivien lluny de les seves terres (a Nàpols ó a Palermo) i que eren dirigides amb mà de ferro per durs administradors amb gran capacitat de comandament i d´ organització, aquests foren els que organitzaren els camperols en milícies ó destacaments que es dedicaven a reprimir la delinqüència -de forma il·legal-, el paper preventiu d´ aquestes unitats que adoptaren noms tan curiosos com “Camorra” ó “N´draguetta” aviat s´ estengué a les ciutats al igual que ho feu el seu sistema fiscal (l´ extorsió) i el seu rudimentari i duríssim sistema penal.
Un cop monopolitzada la força per un sistema no estatal desmuntar aquest sistema és gairebé impossible (tenint en compte la capacitat d´ infiltració d´ aquestes societats dins l´ engranatge estatal).
La “màfia” arrelà als EUA de manera similar a com ho feu a Itàlia: la massiva arribada d´ Italians a Amèrica propicià mesures limitadores de l´ immigració, milers de persones vingudes d´ Itàlia eren tècnicament il·legals ; per tant qualsevol queixa davant la policia suposava el risc de ser descobert i expulsat –encara que les persones afectades fossin innocents-, i així fou com la màfia novament aparegué per mantenir l´ ordre entre els membres d´ aquesta comunitat.
Tot i això, si ho mirem de forma positiva, gràcies a aquestes tenebroses societats italo-americanes hem pogut disfrutar de meravelloses obres mestres de cine.

Capitalisme malvat?

És trist observar com el capitalisme i els capitalistes són constantment culpabilitzats de tots els mals actuals: la pobresa al tercer món, les desigualtats socials, el canvi climàtic i evidentment la explotació dels treballadors.
Tots aquests atacs són dirigits per una classe política demagoga i professionalitzada, per sindicalistes alliberats, per medis de comunicació “progres”, però el més greu és que aquestes falses acusacions han sigut assumides en llibres econòmics seriosos en els que es pot llegir que el capitalisme en els seus inicis empobrí als treballadors mentre enriquí a uns pocs capitalistes, com si la misèria fos inexistent abans del capitalisme.
La veritat és justament la contrària: com ja he explicat a l´ anterior post “bullonisme” a mitjans del segle XIX Anglaterra cometé els mateixos errors econòmics que l´ Espanya de Felip II –especialment quan es fixaren les “corn laws” on s´ establia per decret el preu del blat- el resultat fou l´ èxode de centenars de milers de pagesos cap a la ciutat-, però com ja vaig comentar els pagesos anglesos no es moriren de gana –com sí varen fer els espanyols- gràcies a la industrialització capitalista, així doncs es pot afirmar que desde el començament el capitalisme enriquí a les masses obreres de tres maneres diferents:

1) proporcionà un sou que d´ altra manera no haguessin tingut
2) proporcionà als treballadors influència política que d´ altra manera no haguessin aconseguit
3) proporcionà als treballadors tota una pluralitat de productes a preu relativament baix.

La revolució industrial permeté també el sorgiment d´ una revolució higiènica subministrant als treballadors robes de cotó es podien rentar (al contrari que les robes de llana que s´ encongien al ser rentades); el cotó acabà amb grans epidèmies.

Els preceptes d´ ahir també són aplicables avui en dia i això es por observar tot comparant un treballador nord americà que fabrica abrics en una indústria moderna amb un treballador autònom marroquí que fabrica chilabas segons el mètode tradicional.
La productivitat del treballador yanky és molt més elevada i en conseqüència també ho és el seu salari, però això no és resultat d´una millor preparació ó pel fet de treballar més hores (al contrari les operacions del treballador americà són més simples i segurament els seus horaris més reduïts), la diferència entre els dos es troba en una inversió feta per aquells a qui anomenem capitalistes.
Una altra diferència entre els dos es troba en el fet que en el cas dels EUA hi ha molts més empresaris que han invertit capitals propis en sectors productius, això donarà dos avantatges més al treballador yanky:

1) Si el treballador marroquí es troba insatisfet amb la seva feina, poques alternatives laborals trobarà, al contrari que el treballador americà.
2) El fet de contar amb moltes més possibilitats laborals permetrà que el treballador americà tingui un límit salarial més alt que el marroquí.

En conclusió si bé és cert que el paper del treballador és necessari, no és menys cert que és un paper passiu: no fa càlculs econòmics ni es dedica a satisfer necessitats alienes. Per tant si no fos pels malvats capitalistes l´ obrer occidental gaudiria de les mateixes condicions de vida que els obrers hindús, que es moren de gana pels carrers de Bombai ó Calcuta sense haver treballat ni un dia de les seves vides.

Treballadors explotadors

Una de les millors experiències que vaig tenir a la universitat va ser poder assistir a les classes d´un dels millors professors de “Teoría del dret” d´ aquest país; el professor Vladimir Lamsdorff-Galagane, un home savi i amb un gran sentit de l´ humor, per estrany que sembli a la UAB -la universitat dels progres- encara es poden trobar personatges de certa categoria intel·lectual i el professor Lamsdorff és un dels més destacats exemples (miracles en diria jo).
Encara avui (tres anys després d´ haver gaudit de les seves classes- diàleg) segueixo rellegint el seu insigne llibre “Teoría del Derecho”.
Aquesta magnífica obra –contràriament al que indica el seu títol- no és ni una lectura complexa ni pretensiosa si no justament tot el contrari; una obra amena però amb una gran base científica i històrica. Lamsdorff desmitifica tots els dogmes de l´ esquerra: la economia planificada, la mania antiglobalitzadora, la obsessió en contra del comerç lliure, la animositat contra la iniciativa privada, la ineficàcia sindical, la inoperància de les empreses públiques, els abusos dels serveis no liberalitzats....
Centenars d´ exemples reals omplen el llibre; un dels més contradictoris és el que fa referència a l´ explotació dels treballadors.

La història és molt senzilla: “La afirmación de que el trabajador y el patrono se enriquecen mútuamente ha sido confirmada por experiencias ocurridas en la URSS. Allí la explotación de los asalariados está prohibida: todos los medios de producción pertenecen al Estado; sus anteriores propietarios fueron expropiados sin indemnización. Pues bien, la crónica ineficiencia de la construcción, la indústria ó la agricultura estatales provocó el surgimiento de numerosos trabajadores “libres” –carpinteros, chapistas, mecanicos, fontaneros...- que vivían de los servicios prestados a su clientela particular, sin constar en nómina del Estado. En rapidez, eficacia, amabilidad, limpieza y honradez les daban veinte vueltas a la empresas públicas: acudían a la primera llamada, entregaban el trabajo en el plazo prometido, no robaban piezas de recambio... Por eso sus ingresos eran superiores a los de sus colegas del sector estatal ( sin que necesariamente lo fueran sus precios al público). Además al no depender de las autoriadades para comer gozaban de ciertas libertades inasequibles para el resto de la población; no asistir a formación política, tener opiniones políticas propias...
Desde el punto de vista del poder, esta situación era intolerable y Jruschev promulgó el decreto de 4 de mayo de 1961 que castigaba a estos trabajadores por “parasitismo”. Su razonamiento era más ó menos: estos hombres se aprovechan de una necesidad ajena para imponer precios exorbitantes y lucrarse a costa del Estado.
Así es como un régimen que empezó castigando a los patronos por explotar a los trabajadores acabó castigando a los trabajadores por explotar a los patronos; es decir al Estado.
Esto es la lógica marxista; las relaciones de explotación en la vida real sin bilaterales, tanto explota el patrono al obrero como el obrero al patrono y quien condena a uno condena forzosamente al otro.
Lo que no es lógico es que si la gente desea explotarse mútuamente, es meterla en la cárcel por ello.”

Bullonisme

El Segle XVI fou el moment de major esplendor dels regnes hispànics i a la vegada l´ inici de la més espectacular decadència.
La veritat és que la “grandesa” d´ aquests regnes no es basava únicament en l´ explotació de les colònies ni en els descobriments geogràfics ni tampoc en la seva política imperialista i militarista.
Com molts autors saben però pocs han indicat, els regnes hispànics eren al principi del segle XVI una potència industrial i econòmica i tenien una de les rentes per càpita més altes d´ Europa.
Una incipient i arcaica industrialització començava a néixer; el sud d´ Espanya estava ple de grans tallers tèxtils -on es fabricaven sedes, cosa inusual a l´Europa d´ aquella època-, una important producció d´ armes a Castella la nova, importants mines de ferro al País Basc i una indústria metal·lúrgica admirada a Europa –només cal recordar l´ admirat acer de Toledo- .
Per altra banda Castella era el principal productor de cereals d´ Europa i les hortes Valenciana i Murciana exportaven grans quantitats de fruita i verdura. Igualment el nord de Castella contava amb una importantíssima indústria llanera –cal recordar que les ovelles merines; que produeixen la millor llana del món només es trobaven a Castella i la seva exportació estava rigorosament prohibida per mantenir-ne el monopoli-;
Igualment els regnes de la corona d´ Aragó contaven amb una formidable flota comercial i amb una impressionant xarxa de consolats que convertien Catalunya en una potencia comercial de primer ordre.
A més a més Castella i Portugal s´ havien posicionat a Amèrica d´ on obtenien grans fluxos de metalls preciosos, espècies i altres nous productes que tenien gran demanda internacional.
L´ arrivada de l´ or fou curiosament l´ inici del fi de tot el teixit productiu ibèric; el problema venia de les concepcions econòmiques del moment; en concret d´ una teoria anomenada “Bullonisme”. El Bullonisme es fonamentava en la creença que una nació era més rica com més or i plata concentrés; és a dir es fonamentava una política dirigida a l´ acumulació de metalls preciosos.
L´or Americà provocà que el país comencés a importar de forma massiva tot allò que podia desitjar, d´ aquesta manera l´ or i la plata sortien del país amb la mateixa facilitat amb que arribaven; això provocà alarma a la cort i per aquesta raó el rei Felip II promulgà una llei que en principi impedia la fugida d´ aquests metalls: prohibició directa de treure els metalls preciosos del país; només els mercaders en podien treure sempre i quan exportessin almenys per la mateixa quantitat per la que importaven.
El problema d´ aquesta normativa fou que efectivament resultà eficaç; en conseqüència grans quantitats d´ or es concentraren a la península, això provocà una terrible inflació que encarí tots els productes impedint que es poguessin exportar donat que no eren competitius.

A més, a mig termini, l´ or acabà sortint dels regnes de Felip II donat que s´ havien d´ afrontar pagaments a l´ estranger (en especial el pagament dels mercenaris dels tercios); i donat que les exportacions eren gairebé nul·les sorgí el dèficit: el nivell de vida baixà.

A causa de la inflació les autoritats fixaren els preus dels productes bàsics –els cereals, la llet etc...-, això provocà que els productes agraris no fossin rentables i per tant els arruïnats agricultors abandonaren grans extensions de conreu.
Per aquesta raó al Segle XVII, el país més ric del món passà gana; igualment la impossibilitat de competir a l´ estranger provocà que els abans pròspers tallers haguessin de tancar.

Per acabar-ho d´ arreglar els escocesos robaren unes quantes ovelles merines fent que el monopoli castellà acabés de cop.
La prosperitat comercial catalana també acabà donat que es prohibia als vaixells mercants hispànics importar productes foranis –i com que tampoc s´ exportava cap producte la flota mercant quedà paralitzada-.

Evidentment l´ atur augmentà com l´ espuma i això provocà un augment de la criminalitat anomenada “picareca” així com emigracions massives cap Amèrica.
Per acabar-ho d´ arreglar, quan l´ or acumulat es gastava s´ iniciaven períodes de grans deflacions que anaven seguits de grans inflacions cada cop que arribava un galeó d´ Amèrica. En aquestes condicions els càlculs econòmics eren impossibles i l´ economia quedava condemnada a la inestabilitat.
Autors indiquen que el Bullonisme impedí que els regnes hispànics s´ avancessin dos segles a la seva època.

Per altra banda cal destacar que a principis del Segle XIX Anglaterra duia una política calcada a l´ espanyola amb la diferència que l´ inici de la industrialització la salvà –donat que la indústria aconseguí absorvir la mà d´ obra que abandonava el camp-.

Com anècdota comentar que l´ any 1878; després de la guerra franco alemanya Bismarck exigí una important indemnització a França, l´ arribada d´ aquest or provocà un periode inflacionari a alemanya que no agradà gens al canceller. Arrepentit per haver demanat la indemnització Bismarck bromejà tot dient: “el pròxim cop que guanyem una guerra pagarem una indemnització als vençuts; així els acabarem d´ ensorrar”.

Eben Emael II

Tal i com he comentat a l´ anterior post, la fortalesa Eben Emael contava amb la potència de foc impressionant gràcies als 4 canons de 120 mm i els 28 canons de 75 mm.
Davant d´ aquest potencial els alemanys rebutjaren un atac frontal que hagués suposat la mobilització de diverses divisions i sens dubte quantioses pèrdues humanes. Així doncs l´ única solució acceptable pels estrategs alemanys fou planificar un assalt amb una molt reduïda força de “comandos”.
Aquesta força estava formada per 85 paracaigudistes que arribarien a Eben Emael en planadors, la idea inicial de llançar els homes en paracaigudes fou rebutjada donat que es podria córrer el perill de dispersar les tropes.

A les 04:30 hores del dia 10 de maig de 1940 onze planejadors despagaren de l´ aeroport de Colònia, dos d´ ells hagueren de fer aterratges d´ emergència –donat que es trencaren els cables que connectaven els planejadors amb els avions- abans d´ arribar a Eben Emael;

A les 05:20 hores, en una sèrie d´ aterratges perfectes i silenciosos els alemanys aterraren enmig del fort agafant els defensors Belgues totalment desprevinguts.
Immediatament i enmig del foc de metralladora els alemanys es disposaren a col·locar potentíssims explosius (càrregues buides de 50 Kg). Els enormes canons belgues estaven essent destruïts com grans monstres prehistòrics.
Tot i això les cuirasses de sis metres de diàmetre de dos canons de 120 mm resistiren l’impacte directe de dues càrregues –tot una demostració del gruix de la protecció-; aquestes peses d´ artilleria hagueren de ser inutilitzades per llançaflames.

Mentre això passava tropes paracaigudistes queien sobre els ponts fronterers de vital valor estratègic i que calia capturar intactes, a la vegada tropes d´ infanteria creuaven el canal Albert amb barques neumàtiques i bombarders en picat Stuka bombardejaven fortificacions secundàries que rodejaven el fort.

El fort resistí 32 hores, però a les 12h del dia onze de maig capitulà. Els belgues tingueren 24 morts –cosa que prova la solidesa de les defenses-; mentre que els alemanys només tingueren sis baixes –cosa que demostra la meticulosa preparació de les tropes-.

Eben Emael

El mes de maig de 1940 l´ exèrcit alemany decidí iniciar una macroofensiva en el front occidental amb la intenció d´ envair França. Els oficials germànics descartaren un atac frontal a la zona de la frontera franco-alemanya donat que la magnífica línia Maginot intimidava els enemics de França.
En conseqüència l´ única opció vàlida per l´ Estat Major alemany fou acceptar el plà Manstein que suposava avançar per Bèlgica.

Però les dificultats d’aquest plà tampoc eren poques. La primera i més perillosa de totes tenia el nom duna fortificació: Eben Emael.

El fort Eben Emael era considerat com l’obra mestra de l´ enginyeria bèl·lica defensiva;
Eben Emael es construí tocant el canal Albert i es dissenyà maximitzant les oportunitats defensives que aquest canal oferia.
La posició del fort era estratègicament perfecta; situat al capdamunt de la muntanya de Sant Pierre desde on es controlava les rutes que penetren a Bèlgica a través de Maastrich i els ponts de Vroenhoven i Veldwezelt.
El fort es construí entre 1932 y 1935, amb un cost de 24 milions de francs, adoptant la forma d´un triangle isòsceles amb un tamany de 800 x 900 metros, y una superficie total de 75 Ha., situant-se el nivell superior a 65 metres d´ alçada sobre el Canal Albert.
El fort contava amb més de 64 punts forts i es dividia en dos bateries, la Bateria 1, ofensiva, i la 2, defensiva. Por terme mig, cada casamata o cúpula tenia una dotació de 25 artillers. En total la bateria ofensiva comprenia de dos peces de 120 mm y 14 de 75 mm; la concentració de foc més poderosa de les fortificacions de l´época.

Tots els canons estaven protegits per pesades cúpules d´acer, algunes presentaven un espessor de 30 cm. Els belgues estaven convençuts de que aquestes eren immunes a tot excepte a pesats i dilatats bombardejos d´artilleria i atacs aeris. A més a més es col·locaren amplies zones minades, llargues files d´alambrades per canalitzar a qualsevol atacant vers unes casamates eriçades amb metralladores. L´ entrada a la fortalesa es trobava al costat oposat de la muntanya i estava protegida per una fosa inundada.

La dotació la constituïen 1.200 homes, distribuïts en dos equips de 500 artillers cada un, que se turnaven setmanalment, y 200 homes que constituïen el grup de manteniment.

Canvi Climàtic

El gràfic anomenat vulgarment com “el pal de Hockey”, anomenat així per la forma que li donen les darreres dades climàtiques fou la base que permeté justificar l´ aprovació del Tractat de Kioto.
Com es pot observar, les dades que plasma aquest gràfic són constants fins a principis del segle XX, a partir d´ aquest moment les dades es disparen escandalosament.
Aquest gràfic fou resultat del estudis d´un científic anomenat Michael Mann i es publicaren l´ any 1988. Aquestes dades foren acceptades com una veritat absoluta no només per la comunitat científica si no també –i això és el més perillós- per la comunitat política –en concret per aquells que representaven allò que podríem anomenar l´ integrisme ecologista-.
Tot i això l´ any 2003 el diari Wall Street Journal, publicà un interessantíssim article on es rebatien científicament les dades plasmades per Michael Mann.
En concret foren el matemàtic Stephen McIntire i l´ economista Ross McKitrick els que demostraren que els treballs de Michael Mann estaven plagats “d´ errors d´ observació, modificacions injustificables, extrapolacions de dades incorrectes, dades obsoletes, errors geogràfics, càlculs erronis dels components principals i altres errors en les dades de control de qualitat”, els dos crítics no es limitaren a observar els errors, si no que també es dedicaren a corregir les dades.
Els resultats d´ aquestes esmenes implicaren que en el nou gràfic del “pal de Hockey”, el Segle XX ja no es considerà com el més càlid de la història en favor del periode conegut com òptim climàtic medieval.

Evidentment Michael Mann no va rebatre les crítiques –per la simple raó que eren irrebatibles-, però també es negà a explicar la seva metodologia.
Igualment la comunitat científica matemàtica afirma que l´ espectacular augment de gràfic del “pal de Hockey” és enganyós donat que aquest repunt final no deriva de les dades utilitzades per Michael Mann si no del mètode utilitzat per aquest. S´ ha demostrat que qualsevol sèrie de dades aleatòria –fent servir el mateix sistema de Mann- resultaria el mateix tipus de gràfic.
De fet, segons els dos articulistes, la millor forma de representar la idea que tenen els climatòlegs sobre l´ evolució de les temperatures seria un gràfic com el representat a sota.

Aquest gràfic demostra que no està gens clar que el canvi climàtic actual –si és que realment existeix- sigui conseqüència directa de l´ activitat humana. Ja en altres moments de la història es van detectar i documentar importants canvis de temperatura –que evidentment no poden ser explicats per cap tipus de desenvolupament industrial ni per un massiu consum de combustibles per part de la població-.
Fins que el senyor Gore no demostri el contrari, es pot afirmar que en l´ època de Carlemany ó Genghis Khan no hi havia automòbils a motor ni fàbriques de la General Motors funcionant a tot gas.
Però llavors com explicar el període anomenat “Òptim Climàtic Medieval” que compren l´ etapa inclosa entre els anys 800 i 1300?
Aquesta època es caracteritzà per un calentament global que influí seriosament en els cultius tradicionals; per exemple s´ ha comprovat que el cultiu de la vinya s´extengué fins a regions tan septentrionals com el nord d´ Anglaterra, els vikings aprofitaren la parcial desaparició de la placa de gel en els mars del nord per colonitzar Groenlàndia a la que anomenaren així precisament perquè era verda i no gèlida i polar. Igualment es pot afirmar científicament que els glaciars europeus desaparegueren gairebé totalment (als Alps, als Pirineus, i també als Càrpats....). També s´ ha confirmat l´ existència moments de grans sequeres a Califòrnia, a la zona del riu Hudson (prop del Canadà) i fins i tot a...Alaska!!!.
Totes aquestes dades no són fruit d´ un demagògic informe manipulat –com el que ha presentat el Sr Gore-, ans al contrari es tracta de dades extretes no només de documents històrics si no també de serioses investigacions que inclouen meticuloses perforacions a l´ Antàrtida, anàlisis dels sediments en la zona dels Grans Llacs i un rigorós control sobre els corals tropicals de l´ oceà pacífic. Aquestes curoses investigacions , com no podia ser d´ altra manera, han sigut unànimement acceptades per tota la comunitat científica.
Els científics opinen que les causes d´ aquests augments de temperatura varen ser provocats per una sèrie d´ activitats solars –en concret per l´ alt nombre de taques solars- també documentades i comprovades anomenades “Màxim Medieval” que tingueren lloc entre els anys 1100 i 1250.

A partir de principis del segle XVI es començà a detectar una situació inversa a la descrita; una preocupant baixada de les temperatures, aquesta nova etapa de refredament de la terra és conegut com “Petita edat de gel”, durant aquest temps destaquen tres dècades excepcionalment fredes: 1650, 1770 i 1850 El període 1645-1715 es caracteritzà per una activitat de taques solars sumament baixa -època coneguda com Mínim de Mauder-.

Anys 1610 1620 1630 1640 1650 1660 1670 1680

Taques Solars 9 6 9 2 3 1 0 1

Així doncs durant duran els anys 1645-1715 s´ observaren únicament 50 taques solars.
A més a més, sembla ser que durant el Mínim de Mauder i sempre per causa de l´ activitat solar els Nivells de Carboni 14 i de Berili 10 (que sembla ser que són elements molt relacionats amb el canvis climàtics) augmentaren de forma considerable, sense que es pugui atribuir a l´ acció de l´home les causes d´ aquests fets.
Tal i com s´ ha recordat recentment en unes conferències sobre el Kioto, l´ efecte hivernacle té una contribució al calentament de la terra de 153 watts; d´ aquests 153 es pot considerar que 150 es deuen directament al vapor d´ aigua i només els 3 restants a gasos com el CO2, una petita part del qual és el que té origen en l´ activitat humana.

L´ any 1991 Knud Lassen, de l´Institut Meteorológic de Dinamarca, a Copenhague, i el seu colega Eigil Friis-Christensen, trobaren una important correlació entre la duració del cicle solar i els canvis de temperatura a l’hemisferi Nord. Inicialment utilitzaren medicions de temperatures i recomptes de taques solars desde 1861 fins a 1989, però posteriorment trobaren que els registres del clima de quatre sigles enrere encara donaven més consistència a les seves troballes. Aquesta relació aparentment explicava, aproximadament, el 80% de los canvis en les medicions de temperatura durant aquest período. Sallie Baliuna, un astrònom del Centro Harvard-Smithsonià d´ astrofísica (Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics), es troba entre los que donen suport a la teoria de que los canvis en el Sol "poden ser responsables dels canvis climàtics més importants de la Terra durant els últims 300 anys, incloent part de la recent ola de calentament global".
Finalment, només comentar que les taques solars, són absolutament predicibles; i per tant es pot saber quina serà la posterior evolució tant de les taques solars com el seu posible efecte sobre el clima: els resultats extrets són aquests (el primer referit a les taques solars i el segon a les temperatures).

Com podeu observar, els resultats indiquen una futura baixada de les temperatures –si us fixeu hi ha una indicació sobre la década dels anys 70 que anuncia “alarma de los años 70 por enfriamiento”-.

Una última acotació després d´ aquest llarguíssim post: estic a favor d´ estalviar energia, estic a favor de conservar la flora i la fauna, m´ agrada el desenvolupament d´ una cultura que respecti el medi ambient; però no m´ agraden els alarmismes

Revolution III

El mes d´ abril de 1791 fou el punt d´ inflexió, la gota que va fer vessar la paciència del rei. Lluís XVI es negà a assistir a una missa de Pasqua oficiada per un sacerdot oficialista, aquest acte va ser entès com un acte d´ insubmissió del monarca que perdé la lleialtat dels parlamentaris.
Es pot dir que a aquestes alçades el rei estava fart de les ordres i de les imposicions de l´Assamblea i per això decidí fugir cap a Bèlgica amb la intenció de demanar ajuda al seu cunyat per poder venjar les humiliacions rebudes fins llavors.
El desafortunat monarca fou descobert a la frontera i hagué de tornar a París amb la cua entre les cames. El govern intentà netejar la imatge del rei anunciant que en realitat el rei havia aconseguit escapar d´ un intent de segrest.
Mentrestant la crisi econòmica conseqüència de les polítiques del govern s´ anava agreujant i l ´atur i el malestar anaven augmentant, milers de persones sense ofici ni benefici s´ incorporaren a les diferents milícies polítiques que armaven i organitzaven a les masses. El grup dels “cordeliers” -els més extremistes, que eren dirigits per Danton- contava amb una milícia de 6000 homes que intentaren fer un cop d´ Estat que fou abortat la guàrdia nacional.
Les eleccions del 1791 eliminaren de l´ escena política les primeres i més moderades figures de la revolució –donat que la constitució prohibia la reelecció dels diputats- i així entraren en escena Danton, Marat i Robespierre com a principals representants dels “cordeliers” que a partir d´ara s´anomenaven “jacobins”.
El grup majoritari del parlament eren els Girondins –que eren moderats dins de l´ extremisme que s´ havia apoderat de l´ assamblea-, i finalment hi havia el grup anomenat “la Montaña”, que consistia en un caòtic grup de personatges sense ideologia concreta que, tot i que aquest grup finalment acabà fusionant-se amb els jacobins.


Realment la nova Assamblea Legislativa estava repleta de figures intel·lectuals de primer ordre, però com sol passar en aquests casos l´ agudesa mental no va acompanyada amb l´ eficàcia. La realitat diària de França havia empitjorat molt en els últims tres anys i la gana i la misèria reeixien arreu.
En aquest punt els revolucionaris feren el mateix que el 1982 va fer més la junta militar Argentina : desviar els assumptes domèstics amb una guerra.
A Lluís XVI no li feu gens de gràcia aquesta guerra –que es declarava a Prússia i Àustria- “per salvaguardar els danys a la revolució”.
La guerra començà molt malament amb derrotes en tots els fronts i per això sorgiren rumors involucrant a la reina en una xarxa d´ espionatge. El govern dirigit per un Girondí anomenat Brissot no feu res per dissipar els falsos rumors, al contrari els fomentà per salvaguardar les seves responsabilitats per enviar reclutes mal entrenats al camp de batalla.

Una gran massa popular es concentrà davant el palau de les Tulleries –la nova residència reial- amb intenció d´ humiliar i amenaçar al rei; aquest però guardà el tipus i presencià durant vuit hores com la plebe desfilava pels salons del palau. El rei fins i tot brindà amb els caps dels “sans culottes” per “la victòria del poble”, un triomf moral de la monarquia però una derrota real: demostrava que el rei estava sol i que ningú faria res per protegir-lo.
Mentrestant les tropes austrio-prusianes seguien avançant cap a Paris, quan es trovaben relativament aprop –a Valmý-, el general Prussià que dirigia les operacions tingué coneixement dels fets de Paris i envià una carta dirigida a l´ Assamblea francesa en la que amenaçava en destruir Paris si el rei ó la seva família prenien mal.
Això fou considerat com la prova definitiva de la traïció de Lluís XVI, immediatament la familia reial quedà presonera a les Tulleries.
Davant aquesta delicada situació militar, els francesos arriscaren el tot per tot i aconseguiren tres inesperades victòries en tots els fronts que els permeteren salvar Paris i prendre la iniciativa en el terreny bèl·lic –precisament en la batalla de Valmy fou on per primer cop s´ entonà la Marsellesa-. En realitat sembla ser que els austríacs i els prussians gairebé no tenien capacitat ofensiva i veient que els francesos mobilitzaven reserves decidiren retirar-se.
La propaganda revolucionària va engrandir la batalla “que salvà Paris”, però en realitat Valmy no passà d´ una escaramussa on els prussians perderen 180 homes i els francesos 300.
Paris esclatà d´ alegria davant les notícies i per celebrar-ho res millor que assaltar el palau de les Tulleries. Els 900 homes de la guàrdia Suïssa feren una resistència heroica però finalment foren escombrats per forces majors en nombre.
El rei aconseguí fugir i s´amagà a la seu de l´ Assamblea però aquesta finalment ordenà l´ empresonament de la família reial a la Torre del Temple.
El poder estava a les mans de la massa i aquesta era controlada per tres inquietants personatges: Marat, Danton i Robespierre.

Sí Ministre

Allà cap a l´any 1979 la BBC estrenà una descollonant sèrie anomenada “Sí Ministre”. El fil argumental es basava en el dia a dia del ministeri d´afers administratius i els seus protagonistes eren el ministre James Hacker, el secretari del ministeri Sir Humprey Appelby i el secretari personal del ministre Bernard Wooley.
“Sí Ministre” era en el fons una sèrie sobre tres homes durs i sense escrúpols, plens de vanitat i egoisme però preocupats per protegir els seus interessos i sobretot la seva imatge.
La sèrie estava plena de crua ironia i les seves frases descrivien a la perfecció la doble moral del poder.
Els personatges no són estúpids però sí ineptes i amorals cosa que a vegades els dona una imatge de patosos, això s´accentua especialment en el cas del ministre que a més de tenir a càrrec el ministeri ha de procurar mantenir una imatge pública popular i propera cosa que provoca la inseguretat en les decisions que ha de pendre.
Sir Humprey per contra és el defensor de l´administració, temorós dels canvis intenta dirigir el ministeri desde la foscor i té com únic objectiu mantenir els privilegis dels funcionaris i assegurar la dependència del govern vers tot l´ entramat burocràtic.
Algunes de les frases de sí ministre són dignes de ser recordades i en conseqüència aquí us en mostro algunes.

_________________________________________________________________
Primer Ministre: Bé, però de tota manera, per què estem punxant el telèfon de Hugh Halifax? Parla amb els russos potser?
Sir Humphrey: No, de fet parla amb els francesos. Això és molt pitjor.
Primer Ministre: Per què??
Bernard: Els russos ja estan al corrent del que fem
___________________________________________________________________

Primer Ministre: Les matemàtiques s'han polititzat: "Si mantenir la Gran Bretanya defensada amb armament nuclear costa 5 bilions de lliures anuals, i alimentar un nen africà mort de gana costa 75 lliures anuals ¿quants nens africans es poden salvar de la fam si el Ministeri de Defensa abandona les armes nuclears?
Sir Humphrey: És fàcil: cap. El Ministeri s'ho gastarà tot en armes convencionals.

_____________________________________________________________________

Agnes Moorhouse (ecologista): Els animals també tenen drets. Una granja de pollastres és una barbaritat. Li agradaria a vostè passar tota la seva vida atrapat al mig de sis-cents individus més, tots desesperats, cridaners, pudents, incapaços de respirar aire fresc, incapaços de moure's, i incapaços de pensar?
Sir Humphrey: I és clar que no. Per què es pensa que no m'he presentat mai al Parlament?
____________________________________________________________________

Sir Humphrey: Depèn de vostè, Bernard. Què prefereix?
Bernard: Prefereixo tenir la consciencia tranquil·la.
Sir Humphrey: La consciencia tranquil·la.
Bernard: Sí.
Sir Humphrey: D'on li ve aquesta mania pels luxes?
___________________________________________________________________

Sir Arnold: Però si arriben a acceptar el principi que els alts funcionaris poden ésser cessats per incompetència, seria el principi de la fi! Podriem perdre dotzenes de col·legues, potser centenars.
Sir Humphrey: Milers...

___________________________________________________________________
Sir Humphrey: La figura de la Reina és inseparable de l'Església d'Anglaterra.
Ministre: I què me'n diu de Déu?.
Sir Humphrey: Oh, em sembla que és allò que se'n diu una prestació opcional.
_________________________________________________________________
Ministre: Si hi hagués un conflicte d'interessos, de part de qui estarien els funcionaris?
Bernard: Dels guanyadors, Primer Ministre.
___________________________________________________________________

Sir Humphrey: Bernard, les subvencions són per a l'art... per a la cultura. No estan fetes per a ser assignades a allò que la gent vol; són per a ser assignades a allò que la gent no vol però que hauria de voler.

___________________________________________________________________
Sir Humphrey: Quan vostè veu enormes edificis, àmplies plantilles i grans pressupostos, a quina conclusió arriba?
Ministre: Burocràcia?

___________________________________________________________________
Ministre: M'està dient que la política del govern és fer els ulls grossos a la corrupció?
Sir Humphrey: No, no, Ministre. Això no pot ser mai la política del govern. És impensable. Només és la pràctica del govern

__________________________________________________________________

Ministre: Aquest govern creu en la reducció de la burocràcia.
Ludovic Kennedy: Bé, segons les xifres que jo tinc, el personal del seu departament s'ha incrementat en un 10 %.
Ministre: De cap manera.
Ludovic Kennedy: Bé, doncs quin percentatge diria vostè?
Ministre: Jo diria que... com a molt... un 9,97.

_________________________________________________________________

Ministre: Un petit error? Malbaratar 75.000 lliures, un petit error? Doni'm un exemple d'un gran error!
Sir Humphrey: Deixar que la gent ho sàpiga.

_________________________________________________________________

Ministre: Humprey, troba vostè que és part de la seva feina ajudar els ministres a fer el ridícul?
Sir Humphrey: Bé, no n'he conegut mai cap que necessités ajuda per a això

Revolution II

Després de la presa de la Bastilla la situació del rei es debilità moltíssim donat que el populatxo estava armat fins a les dents mentre que les forces reials eren mínimes ja que en època de pau els exèrcits dels estats absoluts contaven amb efectius molt reduïts.
Lafayette, un monàrquic revolucionari i lliberal, s´autoproclamà cap de la recentment constituïda “guàrdia nacional” que estava formada pels “sans culottes” armats. Lafayette pretenia així evitar una contrarevolució absolutista per part de l´ exèrcit i a la vegada controlar els la massa popular armada.

En aquest punt tot era confusió i contradiccions: per un costat l´ assemblea nacional estava formada majoritàriament per monàrquics lliberals moderats que desitjaven una monarquia a l´ anglesa (d´ aquí que els principals partits fossin “el partit anglès” i “el partit patriota”, que propugnaven un estat constitucional amb la figura del rei –amb poders més ó menys limitats). Per altra banda els “sans culottes” eren clarament més radicals, dirigits per agitadors professionals (molts d´ ells membres de la petita noblesa empobrida) i finalment un curiós i demagògic grup dirigit per un cosí del rei: el duc d´Orleans.
El duc d´Orleans es considerava a si mateix com el legítim hereu al tron de França i des de el seu palau “el Palais Royal” conspirava amb els grups més extemistes per enderrocar el rei i erigir-se com a rei.
El duc d´Orleans -que al principi també era un revolucionari moderat- anà radicalitzant-se fins a convertir-se en un dels persontages més extremistes de la primera etapa de la revolució; el seu entussiasme arrivà fins al punt de canviar-se el nom per anomenar-se Philippe Egalité; és a dir Felip Igualtat.

Cal dir que gràcies a Philippe Egalité el rei fou guillotinat mesos després, ja que el seu vot -i els dels seus partidaris- varen ser fonamentals per aprovar la pena de mort contra Lluís XVI en una ajustadísima votació que resultà afirmativa per dos vots.

Però no avancem esdeveniments; després de la constitució de l´assamblea nacional, aquesta començà a redactar la famosa "Declaració de drets de l´home", que el rei es negà a firmar un cop acabada.

Els diputats més radicals no perderen la oportunitat per manipular al populatxo (cada cop més poderós) en favor seu.

La manipulació va ser certament molt astuta, ja que es relacionava al rei amb tots els mals de poble. En concret el caos que la revolució havia portat provocava que els productes agraris -especialment el blat- tinguessin dificultats en arrivar a la ciutat i en conseqüència la falta de pà era generalitzada a tot l´Ile de France.

Agitadors -com Danton- no perderen la ocasió i convocaren una marxa "de dones i nens famolencs" fins a Versalles, evidentment aquesta gent anava acompanyada per una forta escolta de la guàrdia nacional i dirigida pels famosos agitadors. Lafayette veient que la cosa es podia desmadrar i acabar amb un assalt al palau també anà a Versalles.

La marxa culminà pacíficament però s´obligà al rei i a la seva família a abandonar Versalles i a traslladar-se a París. Després d´ aquests fets els partits monarquics desaparegueren de l´escena política quedant l´Assamblea en mans dels més radicals parlamentaris.

Un cop signada "la declaració de drets de l´home" a punta de pistola, el govern revolucionari es possà mans a l´obra de desamortitzar els béns de l´Església i per la constitució d´un "clergat civil". Segons aquesta llei, els sacerdots passarien a ser funcionaris de l´Estat, evidentment el papa promulgà l´excomunió per tots els sacerdots que acceptessin aquestes condicions així com per als creients que assistissin a ceremonies religioses celebrades per capellans "traidors a Déu".

Com podeu imaginar la por s´extengué com la polvora, i les Esglésies oficialistes quedaren buides. El rei mateix es negà a assistir a la missa de Pasqua oficiada per un d´aquests sacerdots "no papistes" i es pot dir que això fou el que va provocar la fi del rei. Els demòcrates revolucionaris que tan es preocupaven pels drets humans (que ells mateixos no practicaven) consideraren inaceptable que Lluís XVI -en base al dret de llibertat religiosa- decidís assistir a una missa "papista"

En un altre ordre de coses, durant aquest periode fou quan s´establí la divisió francesa en departaments i finalment a l´agost de 1791 la constitució.
Aquesta curiosa constitució no podria definir-se exactament de democràtica: el vot es reservaba al 60% dels varons majors d´edat (en base a la seva fortuna); és a dir tan sols el 30% de la població podia votar i tan sols un 10% era elegible

Revolution I

Aquest cap de setmana tinc intenció d´anar a veure la pel-lícula que conta la història de la reina Maria Antonieta; és a dir aniré a veure el relat de les frivolitats i estupidesses d´una colla de delinqüents de classe alta que acabaren donant petons al terra sense voler-ho.

En conseqüència he sentit la necessitat d´informar-me sobre les causes reals de "la revolution", i llegint llegint m´he trobat amb una sorpresa poc sorprenent: la història real de la revolució poc té a veure amb la història real de la revolució.

M´explicaré;

Història ofical: França estava arruinada després de 10 segles de monarquia i feudalisme, el poble i els intel-lectuals frissaven per expulsar els nobles, el rei, l´església.... El rei només pensava en defensar els privilegis de les classes privilegiades. Així doncs, la burgesia, el poble i alguns nobles s´aixecaren contra el poder absolut i les desigualtats i crearen una constitució democràtica i un Estat modern amb separació de poders, i així després de guillotinar al rei, la reina i uns quants nobles per cabrons i classistes, França va viure feliç i armonicament....durant una temporada.

Història real: Quan Lluís XVI va arrivar al tron, el tresor i les finances franceses estaven desfetes per culpa de les excempcions fiscals que gaudien els nobles (els quals controlaven la meitat de les terres cultivables de França), el rei mitjançant Necker -el seu primer ministre- va intentar acabar amb aquests privilegis; és a dir va intentar que els paràsits de la noblessa contribuissin als presupostos de l´Estat -un modest 25% dels quals anaven destinats a despesses de la cort-, els nobles, generosos i solidaris van dir que ni parlar-ne: "rien de rien".

Però com és possible que això passés?, no era el rei un monarca absolut?, doncs no ben bé, la noblessa controlava els parlaments provincials; una mena de parlaments autonòmics que legislaven en matèria d´impostos, aquests parlaments podien paralitzar decrets reials en matèria tributària i evidentment ningú és prou estúpid d´aprovar lleis que anul-lin els privilegis de tota la vida.

El rei es va cabrejar molt, sobretot perquè no veia just que uns aristòcrates literalment podrits de diners paguessin menys impostos que un artesà amb cinc fills a les espatlles i en conseqüència decidí abolir els parlaments.

En aquest punt, els ilustrats van veure l´oportunitat de destruir l´antic règim aliant-se amb els parlaments, una aliança d´allò més progresista: els intel-lectuals i classes mitges adinerades que envejaven càrrecs de responsabilitat a l´administració s´aliaren amb l´extrema dreta nobiliaria i conservadora.

Poc importaven a aquesta penya que mentrestant França s´estigués arruinant, l´important per aquesta chusma era el poder.
Els progres; és a dir els filòsofs que no havien treballat en la puta vida, van fer correr la trola que el rei era un dèspota perquè volia eliminar els parlaments per augmentar el seu poder i d´aquesta manera "possar més impostos", el que no deien era "a qui volia el rei possar impostos".

El poble sortí als carrers i començà un periòde de caos i desordres, Lluís XVI que era bo però estúpid es va cagar a les calces i va cedir retirant la proposta d´abolició dels parlaments.
Després de la derrota política, el rei decidí convocar els "Estats generals", que agrupaven representants dels tres estaments, pensava el rei que si presentava la crua veritat de la situació econòmica els Estats generals s´avindrien a aprovar les seves reformes econòmiques.

Els nobles, veient en perill la paradeta obligaren al rei a reglamentar les votacions per estaments i no per caps, els membres de l´estament més baix es van negar a participar en una pantomima com aquesta i aprofitant la benentesa es van autoerigir com assamblea nacional, el rei que era estúpid, estúpid, estupidet, tement la guerra civil va baixar-se els pantalons i reconegué l´Assamblea Nacional. Molts autors aseguren que si l´exèrcit hagués intervingut i afusellat uns quants nobles i un parell de prerevolucionaris tot hagués acabat aquí, però sembla ser que el totalitari Lluís era un home piadós que no soportava la violència i que preferia pactar.

D´aquesta manera i per art de màgia, una reunió que en principi havia de debatre sobre impostos es convertí en Assamblea Constituent que tenia com a missió redactar una constitució.

París, en aquells temps, estava ple d´aturats perquè uns anys abans, els solidaris nobles terratinents van donar-se compte que cada any tenien més excedents de vi, per trobar una sortida a tan meravellosa beguda van pressionar al rei perquè signès un tractat comercial amb anglaterra pel qual els anglesos no grabaven les importacions de vi francès a canvi que els productes tèxtils anglesos tinguessin el mateix tractament a França: els resultats van ser brillants, en un any 200.000 treballadors tèxtils francesos es van quedar sense feina.

Aquesta gent sense ofici ni benefici (sans culottes), incitada per l´assamblea nacional i en concret per Lafayette decidí que era el moment d´armar-se, per fer això assaltaren la Bastilla amb la intenció d´apoderar-se de l´arsenal enmagatzemat. Evidentment les tropes van intentar dispensar la chusma i dispararen, però no poderen impedir l´assalt. D´aquesta manera un acte que en principi pot ser considerat vandàlic –assalt de unes instal-lacions militars pel populatxo inculte i exaltat-, fou reconvertit per l´historiografia oficial com un acte heròic. Com a dada curiosa cal dir que els únics presos que hi havia a la Bastilla i que foren alliberats com herois foren el marquès de Sade –que estava pres acusat de Sodomia- i un parell de lladres.

Armades Angleses

Existeix una dita que diu " la història la escriuen els vencedors", a aquestes alçades del segle XXI aquesta afirmació ja ha sigut superada gràcies al desenvolupament d´allò que anomenem "cultura de masses", per molta gent tot allò que mostra el cinema i la televisió són veritats absolutes i irrefutables.
Hi ha un episodi dels Simpson en que Burt considerava "tota una lliçó d´història" un episodi de televisió que mostrava la lluita a espasa entre els tres mosqueters, els rei Artur i el Zorro on al final aquest últim s´apoderava de la corona d´Anglaterra.
Així doncs avui en dia la dita seria: "la història la escriuen els que fan pel-lícules". L´última mostra de la més brillant però a la vegada bruta manipulació és la pel-lícula "Elizabeth: the golden age".
Ja sabeu que els anglesos sempre acaben la història allà on els interessa i evidentment "the golden age" no podia ser una excepció, la humil-liant derrota de "l´armada invencible" i la formidable victòria dels anglosaxons com a mostra absoluta de la justícia de la seva lluita són el punt final...... el happy end del film .
Però, oh! sorpresa!, resulta que un any després de l´episodi de l´armada invencible succeí un fet que els anglesos han borrat de la memòria. Efectivament el 4 de maig de 1589, els anglesos posaren en mans de Francis Drake una armada de 70 naus i 20.000 homes, l´objectiu era represaliar l´anterior intent espanyol d´invasió. En aquest cas Drake va compartir la sort dels espanyols: 20 vaixells enfonsats i la pèrdua de 12.000 homes, igualment els posteriors atacs de Drake contra les colònies espanyoles fracasaren una radera l´altra, no només supossant un desprestigi pels anglesos si no també una important pèrdua econòmica per aquests. Cal destacar que Drake no morí per disenteria -tal i com afirmen els anglesos- si no que morí en combat contra els espanyols pocs anys després del formidable "happy end" de Hollywood.

Tot això hem fa recordar l´estratega naval més important de la història d´Espanya, que a la vegada té la desgràcia de ser també el més desconegut. Em refereixo a l´almirall Blas de Lezo.
Mariner basc de gran experiència en combat (havia perdut un ull, una cama i un braç), Blas de Lezo era comandant militar de Cartagena de Indies l´any 1741.
Els Anglesos havien declarat la guerra a Espanya perquè una fragata espanyola havia tallat l´orella a un contrabandista anglès (de fet el conflicte s´anomenà "la guerra de l´orella de Jenkins" en referència a l´orella del desgraciat contrabandista). Els britànics, coneixedors de la feblesa espanyola pensaven que aquest fet era l´excusa perfecta per declarar la guerra a una potència dèbil i en decadència -com ho era Espanya, ja en aquells moments- i d´aquesta manera apoderar-se de tota l´Amèrica espanyola.
Com a conseqüència d´això els britànics enviaren una sèrie d´exitoses expedicions cap a la zona del carib, aconseguint una sonada victòria a Portobello -a l´actual Panamà-.
L´almirall Vernon -després de dirigir l´atac a Portobello-, al capdavant de una de les flotes més grans de tots els temps (només superada per les forces navals concentrades durant el desembarcament de Normandia) decidí capturar la ciutat de Cartagena d´Indies. A les seves ordres hi havia una força convinada de 186 vaixells i 28.000 homes.
Els anglesos cometeren un error fatal; van subestimar l´experiència de Blas de Lezo -que només comandava a 6.000 homes- i actuaren amb una supèrbia escandalosa, de fet abans d´arribar a la ciutat ja havien notificat la victòria, i per desgràcia seva el rei ordenà acunyar una sèrie de monedes on es representava al comandant basc entregant l´espasa i la ciutat.
En resum, l´atac de Vernon fou desastrós, 8000 morts, 7500 ferits, 1500 canons capturats i 50 vaixells enfonsats ó capturats foren el resultat d´aquesta "gloriosa campanya".
La desfeta fou tan gran que el rei, furiós davant la ineptitud del seu almirall, ordenà mantenir en el més gran secret aquesta derrota -afortunadament per ell les monedes acunyades anunciant la presa de Cartagena encara eren poques i aviat desaparegueren-.
Les conseqüències de la batalla foren gravísimes per als anglesos i molt afortunades pels borbons (que no per Espanya). Donat que la flota del mediterrani s´havia traslladat al carib per donar suport a la campanya de Vernon, els espanyols pogueren enviar vaixells carregats de tropes cap a Sardenya, Sicilia i Nàpols, de manera quan finalment es signà la pau Felip V aconseguí per als seus fills el regne de les dues Sicilies -que desde 1714 era territori austriac- i els ducats de Parma, Piacenza i Toscana.
Els britànics perderen la supremacia naval a la costa americana on no pogueren tornar a realitzar operacions d´importància fins al l´intent d´ocupació de Buenos Aires el 1808; és a dir 67 anys després.
Els Espanyols perderen la possibilitat de recuperar Gibraltar i Menorca, però asseguraren el seu poder sobre les Ameriques.
Mentre els anglesos recorden orgullosos el seu passat, les glòries i l´heroisme de Blas de Lezo serà oblidat donat que a Espanya ningú a està dispossat a recordar aquestes gestes.
La realitat és que els productors cinematogràfics ibèrics es conformen amb el Mancheguisme d´Almodovar, la vulgaritat de Torrente ó l´aburriment mediocre de les nostres comedietes.

Okupes

En aquesta progre, cívica i verda ciutat de Barcelona governada pel popular trist partit s´estàn produint una sèrie de fets que cada cop assimilen més la nostra mediterranea ciutat a la caribenya Habana.
El paralelisme té a veure curiosament amb les tendències colectivitzadores de la senyora Mayol i del seu partit ICVEUiA -massa nom per tant poca merda, amb el fàcil que seria designar-lo PCC (Partit Comunista Català, però ja sabeu que ells prefereixen l´eufemisme eco-socialistes que sembla més enrollat)-.
Resulta que l´Imma considera un despropòsit el fet que l´Okupació estigui tipificada com delicte, segons la nostra Aristotèlica tinent d´alcalde hi ha dos tipus d´okupes de la mateixa manera que hi ha dos tipus de colesterol: els bons i els dolents.
Un cop vomitada la perla del dia, la senyora Mayol no ha volgut compartir amb la resta dels mortals quines característiques defineixen i diferencien els uns i els altres. Potser la senyora Mayol no ha volgut rebaixar la seva profunda reflexió al nivell intel-lectual de la resta dels mortals ó potser simplement no tenia resposta ó potser aquesta era tan sectaria i políticament incorrecta que ha preferit callar.
Jo personalment m´inclino per aquesta última opció. Sí, efectivament penso que l´Imma també pot ser políticament incorrecta perquè les diferències entre bons i mals okupes es basen en un únic punt: Si són votants ó potencials votants d´ICVEUiA són bons, i els altres -és a dir cap, són els dolents-, conclusió final: tots els okupes són bons.
En un país de set milions d´habitants on segurament dos milions -incloent l´Imma- són propietaris d´un ó més pisos, fer una apologia de la destrucció de la propietat privada és un suïcidi polític, per tant l´Imma només protegeix (de moment) a aquells pollosos que es dediquen a Okupar cases buides i que es dediquen "a recuperar espais", la majoria dels quals estàn curiosament a la ciutat de Barcelona, perquè us asseguro que aquesta penya alternativa no vindria a Salàs a Okupar una de les nombroses cases deshabitades (massa lluny de la maria, del Hachís, del Razz -ó similars- i de la comprenció/protecció cívica dels nostres governants).
La Mayol cau un cop més amb la típica hipocresia progre: els okupes són bons mentre els tingui ben lluny, no okupin casa meva i em segueixin votant. Jo de la senyora Mayol també viuria molt tranquil, sobretot desde que el vasectomitzat Saura és conseller i té a la porta de casa un parell de mossos que de ben segur poc exerceixen el diàleg i la comprensió que el Xoan predica.
No descarto que la teoria "okupacional" de la senyora Mayol evolucioni, de tal manera que potser que aviat ens trobrem que Barcelona s´ha convertit en una molt acceptable imitació del Moscú Soviètic, ja sabeu tres ó quatre famílies vivint en un pis que no és de ningú, ó en altres paraules que és de tots, no millor dir que només és d´uns quants: la classe dirigent.
Imagineu per exemple que la vostra casa té una habitació buida: és clar que la l´habitatge està infrautilitzat i és evident que el seu propietari és un insolidari fastigós que gaudeix d´un privilegi indigne. Per altra banda, la senyora Mayol sembla que no té ulls a la cara, perquè sempre que passo per davant d´un d´aquests espais "alliberats", cada vegada els trobo mé deteriorats i bruts que l´anterior, potser l´Imma i jo tenim diferents paràmetres pel que respecta a la definició de "conservació", perdoneu-me si sóc un ranci ó un reaccionari, però penso que una casa/local ple de banderes negres/multicolors i rodejat de consignes polítiques, graffitis, ampolles de cervessa, gossos plens de pulgues i gent cagant al carrer no és per a mi un símbol de "millora" ni de convivència.En el fons qui sóc jo per dir res si és l´Imma la que en el fons sap el que convé, igualet que el Josef -que per cert si ara fos viu segurament okuparia un espai mentre espera fer el salt a la política de mà d´ICVEUiA

Intel-ligència nazi?

Després de la caiguda del tercer Reich la majoria dels jerarques nazis estaven convençuts que serien tractats amb benevolència pels vencedors, es pot afirmar que els líders del partit van fer poca cosa per amagar-se, només von Ribbentrop i Himmler van intentar fugar-se però l´únic que efectivament va desapareixer va ser Martin Bormann (cap del partit nazi i quart en la linia de successió a Hitler després de Goering, Himmler i Goebbels), l´última cosa que se sap de Bormann es que després de la mort de Hitler es dirigí al nord d´alemanya per pujar a un submarí que el portés a Argentina.
Goering i tots els altres membres del govern s´entregaren voluntàriament, von Ribbentrop estava amagat en una mena de casa de putes VIP, Himmler va ser capturat quan es va intentar fer passar per un soldat ras i el Doktor Ley -ministre de treball- va ser localitzat en una mena de barraca plena de merda (aquest últim va suïcidar-se poc després perquè sembla ser que efectivament tenia remordiments de consciència: ell mateix es va declarar culpable a Nuremberg).
Un cop concentrats tots els jerarques a Nuremberg per ser jutjats, el psicòleg nord americà Gustav Gilbert va sotmetre als acusats a un test d´intel-ligència, els resultats varen ser sorprenents: sobre un índex de 90-100 considerat com una intel-ligència mitjana, els aliats es trobaren amb les següents puntuacions:

1) Hjalmar Schacht (ministre d´economia i finances fins el 1940): 143
2)Arthur Seyss-Inquart (impulsor de l´anexió d´Austria i comisari del Reich a Holanda): 141
3)Goering: 138

Els últims en la classificació foren

-Fritz Sauckel: Director General dels Camps de Treball i Reclutador General de mà d´obra pel Reich: 118
-Ernst Kaltenbruner: Director General de Seguretat del Reich: 113-Julius Streicher: Director del diari antisemita "Der Stumer": 106

Així doncs, sembla ser que el més "tonto" d´aquells homes superava en 6 punts la intel-ligència normal.

Els judicis de Nuremberg van condemnar a mort a la majoria dels inculpats, com anècdotes dir que Baldur von Schirach (cap de les joventuts nazis) va ser condemnat a 20 anys de pressó i no a mort perquè dos dels seus antepassats van signar la declaració d´independència dels estats units (no hi ha res com ser de bona família), Hjalmar Schacht va ser absolt perquè l´any 43 va "cabrejar" al Führer: sembla ser que tot i aplaudir mesures antisemites com l´expoliació als jueus va suggerir que eliminar tots el hebreus era una mica extremat declaració considerada com una traició pels seus companys de partit que el van enviar dos anys al camp d´extermini de Dachau.
Per la seva part no van faltar canvis de camisa d´última hora com la de Joachim von Ribbentrop que va dir que ell no dirigia res, que la diplomàcia era cosa de Hitler. Kaltenbuner va dir que es va veure obligat a acceptar el càrrec però que ell no era antisemita. Alfred Rosemberg general de les SS, ministre del Reich de puresa racial dels territoris ocupats i director del diari oficial "Volkishen Beobachter" va afirmar que ell no era més que un socialdemòcrata enganyat per l´oratoria de Hitler.
Els militar van intentar amparar-se en el concepte d´obediència i algún com Wilhem Keitel va al-legar una inesperada ascendència jueva -desgraciadament per ell en el judici es van fer públiques cartes enviades als seus subordinats ordenant-los eliminar tots els jueus localitzats en els territoris ocupats-. El cap de la flota de submarins Karl Doenitz va fer un petit discurs on s´autodefinia com un cavaller del mar i declarant que la guerra submarina sense restriccions -que va provocar l´enfosament de vaixells mèdics- va ser impulsada a desgrat seu.
L´únic que va afirmar saber què cony passava va ser Goering, els altres es van dedicar a tirar pilotes fora per intentar salvar la pell.En un altre ordre de coses cal dir que algunes sentències varen ser una mica "injustes": A Nuremberg es va demostrat que Albert Speer (ministre d´armaments) no tenia coneixement de l´existència de camps d´extermini, va ser condemnat a 20 anys de pressó per ser "altament diligent en la seva feina de producció d´armes", collonut raonament jurídic que destrueix qualsevol tipus de jurisprudència existent.

Les sentències van ser les següents:

-Hermann Goering: mort a la forca
-Rudolf Hess: (el lloctinent de Hitler que fou apressat a Anglaterra el 1941 després de llençar-se amb paracaigudes per pactar la pau amb Churchill) condemnat a cadena perpètua -morí l´any 1987 a la pressó d´Spandau en extranyes circumstàncies: sembla ser que el van "suicidar" una setmana abans de cumplir 90 anys i per tant de deixar-lo en llibertat-
-Von Ribbentrop (ministre d´afers exteriors): condemnat a mort
-Wilhem Keitel (cap de l´exèrcit): condemnat a mort
-Ernst Kaltembruner (ministre de l´interior): condemnat a mort
-Alfred Rosemberg (ministre de puresa racial als territoris ocupats): condemnat a mort
-Hans Frank (governador de Polònia): condemnat a mort
-Wilhem Frick (Protector de Bohemia i Moravia): condemnat a mort
-Julius Streichner (director del diari racista "der Stumer": condemnat a mort
-Walter Funk (ministre d´hisenda): cadena perpètua
-Karl Doenitz (cap de la flota de submarins i últim Fuhrer): deu anys de pressó
-Erich Raeder (cap de la flota): quinze anys de pressó
-Alfred Jodl (cap de l´estat major): condemnat a mort
-Baldur von Schirach (cap de les joventuts nazis): vint anys de pressó
-Arhur Seyss Inquart (governador d´Holanda): condemnat a mort
-Albert Speer (ministre d´armaments i arquitecte de Hitler): vint anys de pressó
-Hjalmar Schacht (ministre d´economia): absolt
-Franz Von Papen (vice canciller i impulsor de l´arrivada de Hitler al poder): absolt

Diplomacia

La vice presidenta del govern: María Teresa Fernández de la Vogue ha fet unes delicioses declaracions on deixa clar el realisme polític del govern espanyol.
De la Vogue ha exigit a Israel (sí,sí tal i com ho llegiu: exigit) que aturi els atacs al sud del Líban. Com podeu veure el govern de l´espanya cañí amenaça a la tercera (ó potser segona?) potència militar del planeta. El món tremola i els jueus ja s´están cagant de por davant aquest duríssim ultimàtum de la super-mega-ultra potència espanyola, només pensar en els nostres magnífics tancs de lloguer, en el nostres rambos extremenys, la nostra maravellosa armada... i això per no esmentar el bloqueig comercial al que podem sotmetre a Israel...què farien els jueus sense les castanyoles, l´oli d´oliva, les boines, les espardenyes, les nines de gitanes i toros?, res home res, sense aquests vitals productes l´estat d´Israel no podria sobreviure ni una setmana!!.
Total els jueus són uns pringats, uns morts de gana dispossats a aturar-se a la mínima insinuació de la nostra super maquinària diplomàtica donat que espanya, per si no ho sabeu, a tingut la intel-ligència de crear un entramat d´aliànces d´allò més efectiu: per un costat insultar als americans que en el fons no són més que una potència secundària, una nació en decadència embrutida pel fast food i pel conservadurisme religiós, per altra banda ens hem fet amics de les nacions més desenvolupades del planeta: Bolívia (els principals exportadors mundials de ponxos i llana de llama), Venezuela (la superdemocràcia llatinoamericana) i Cuba el país de les llibertats, el benestar i el pluralisme.
A més tenim la sort de ser ignorats per França i Alemanya gràcies al subtil vassallatge sense condicions al que ens hem entregat, millor així, una estratègia genial aquesta: nosaltres els donem un suport incondicional en qualsevol problema a canvi de la seva indiferència davant temes fonamentals per espanya, quin as el nostre president!. I no només això! la aliança de civilitzacions, aquest forum de les cultures diplomàtic que de segur obtindrà el mateix èxit que l´organitzat a Barcelona és l´enveja de les més sofisticades cancilleries mundials. Mentrestant els nostres pacífics veïns del sud (suprasharians és el nom políticament correcte?) controlen que ningú creui il-legalment la frontera només perquè el nostre estadísta ibèric, el nostre Churchill Lleonés té la sang freda de demanar que facin el favor de ser més diligents.En fi com veieu l´audàcia del duo ZP-Moratinos no té fi, i espereu que això només és el principi!!!.

Titiriteros 2

Sento seguir sent tant poc original, però resulta que he trobat una altre article comparatiu entre el cine americà i el cine espanyol actual. L´autor és el gran Pérez Reverte, així que us deixo amb aquesta nova dosi de sarcasme amb mala llet.
Us prometo que el pròxim article serà de collita pròpia.

Me han convencido, pardiez. Me refiero a los anuncios de apoyo al cine español que han puesto en la tele, choteándose del que se hace en los Estados Unidos. También a las declaraciones de ciertos productores cinematográficos –la industria, se llaman a sí mismos– afirmando que hay que educar a los espectadores, que nuestro cine es mejor, y que parece mentira que, con los pedazos de películas que hacemos aquí, la estúpida chusma no acuda en masa a la taquilla, y en cambio se infle a canales digitales y deuvedés, o haga cola en los estrenos de Hollywood, hay que joderse, toda esa competencia desleal e inexplicable, incluidos los moros y los negros manta, rediós, una conjuración de Venecia que te vas de vareta, oye, todos contra el buen y sólido cine español. Acogotadito lo tienen, a pesar de su calidad y su tronío. Y claro, dicen. El espectador, que es tonto del nabo, salvo en carambolas como Los lunes al sol o Mortadelo y Filemón, se deja engañar por estafadores tipo Peter Weir o Ridley Scott en vez de precipitarse a las butacas cuando estrenan Fulano o Mengano –disculpen que eluda nombres, pero insultar me da mucha risa, y toso–. La solución, naturalmente, es que el Estado y las televisiones suelten más subvenciones y más pasta. Todo cristo, ojo, menos los productores de cine. Porque es sabido que en España ningún productor importante arriesga un duro propio. Hasta ahí podíamos llegar. Una cosa es ser industria y pasar de paria a comprarte chalets en San Apapucio de la Infanta, y otra es ser gilipollas. No te fastidia.

Así que estoy con ellos, lo mismo que con algunos imprescindibles directores nuestros que sólo pueden oponer el noble argumento de su pata negra auténtica, española, a la brutal ofensiva del cutre cine norteamericano. Esos guiris son vulgares mercenarios que se limitan a contar una historia de forma eficaz, ajenos a los delicados matices artesanos del cine que hacemos aquí, al contenido filosófico, a la cultura, a nuestra hilarante capacidad para filmar comedias que envidiaría Billy Wilder. Sin contar con que Hollywood juega con sucia ventaja. Allí hay guionistas que escriben guiones, y actores que cuando dicen algo te lo crees, y hasta el niño de los Soprano, que no abre la boca, parece un actor. Y claro, así hace cine cualquiera. Hasta los gabachos lo hacen: En busca del fuego, Amelie, Capitán Conan, Tanguy, El pacto de los lobos y todas esas pelis facilonas y poco espontáneas que luego son éxitos porque el público franchute es chauvinista y apoya su cine, aunque sea una mierda. El mérito es hacer cine sin guión y sin actores, como lo hacemos aquí. Porque el cine de verdad se hace con un productor con cuartelillo en las teles y en el ministerio, con un director que –a ser posible– se la succione al Pepé, al Pesoe o a quien mande, y con actores naturales como la vida misma, no maleados por las escuelas de interpretación, el teatro o la experiencia: gente que farfulla con la misma frescura y naturalidad que se utiliza en la puta calle, y a la que da lo mismo que te creas o no, porque lo que cuenta es que sepan decir: oye tía, paso de ti, con espontaneidad honesta.

También, volviendo a la industria, comprendo que ser productor de películas fascinantes e incomprendidas lleva sus gastos. La culpa la tienen el Estado y las televisiones, que llevan la tira financiando doscientas obras maestras cada año, y ahora se rajan. O sea, que te acostumbran a tirar con pólvora del rey, y de pronto llegan los aguafiestas y dicen: chaval, se acabó el chollo, o sea, ya no hay más viruta para que hagas arte y de paso te pagues las letras del yate y el estirado de pellejos de tu pava. Ya sé que todos los críticos –los de aquí– ponen tus películas de cinco estrellas para arriba. También sé que has producido la versión neohistórica-porno de Rosario la Cortijera, el apasionante drama psicológico Pásame la sal, cariño o la desternillante comedia Al sur del oro y el moro de Moscú, esta última nada menos que con Andrés Pajares. Sí. El cine español está en deuda contigo, colega. Una deuda que te cagas. Por eso te dimos once estatuillas y un beso de Paz Vega en la gala de los Goya. Pero la teta no da más leche. ¿Captas? Treinta y seis espectadores no justifican los seiscientos kilos que te endiñamos por cada una. Así que chao, Cecilbedemille.

Eso es lo que te dicen ahora. Y claro, te hunden el negocio. Perdón. La industria

Titiriteros

Navegant per internet he trobat una comparativa perfecta entre el cine español y nord americà actual. Així que avui no faré comentari propi si no que transcriuré literalment el genial article. Ja sé que el plagi no té mèrit, però jo comparteixo aquella idea de Josep Plà que es resumiria dient: "Desde la Ilíada tot han sigut plagis".
En aquest cas, l´article en si conté tanta ironía que qualsevol modificació només provocaria una degradació mateixa de l´original.

Desde la Federación de Asociaciones de Productores de España (FAPAE) han desempolvado un anuncio autopromocional que, según recuerdo, fue emitido durante un breve espacio de tiempo hace cosa de un año, cuando salieron a la luz las ya alarmantes estadísticas de 2003 donde se daba cuenta de la vertiginosa caída de audiencia del cine made in Spain frente al crecimiento sostenido de la asistencia a las salas donde se proyectan producciones norteamericanas.Lejos de conformarse con la promoción de lo propio, los responsables de nuestra industria cinematográfica recurren a lo que mejor saben hacer (¿lo único?): la parodia burda y el insulto al prójimo. La campaña en cuestión, que en teoría estaba concebida para publicitar los valores de nuestro cine, consiste nada más que en una mofa deliberada del cine norteamericano, a través de la tonta historieta del niño que juega al béisbol y que, caracoles, comprueba desolado que su papá, siempre tan ocupado, tampoco hoy ha podido acudir a verlo batear. Pero no, hombre, que estamos en una película española, como Antonio Resines se encarga de recordarnos haciendo esos ademanes suyos a lo Chiquito de la Calzada: todo eso de caracoles y del papá tan ocupado son tonterías. Aquí nosotros hacemos el cine de otra forma, chavalote, que no te enteras.

El anuncio no pasaría de ser una simple manifestación de chabacanería y falta de elegancia de no ser porque, en este caso, la burla se fundamenta en una ignorancia autocomplaciente difícil de entender en profesionales del cine. Tontería, así definen los prebostes de nuestra industria del celuloide al cine americano. La obra de King Vidor, de John Ford, de Spielberg, de Capra son una tontería: debemos inferir por tanto que lo bueno es el cine de Ozores y de Santiago Segura. Qué no decir de La Diligencia, The Big Country, Ben Hur, Forrest Gump, tonterías apenas, comparadas con El Robobo de la Jojoya y con Amo tu cama rica. Y, desde luego, Gary Cooper, Bette Davis, Spencer Tracy, Denzel Washington, Katherine Hepburn, Henry Fonda son unos muertos de hambre, no faltaba más, porque así nos lo dice ese gran actor que es Antonio Resines, ya prácticamente indistinguible en sus recreaciones de un español de a pié perfectamente falso e inexistente, o el no menos ínclito José Coronado, alias Mr. Bífidus, a quien tienen que quitarle las series de la parrilla de TV porque no se apunta a verlas ni San Pedro.

En todo caso, ya puestos, yo recomiendo a los creadores de la campaña que no se conformen con esto y que emitan sin tardanza la segunda parte, es decir, la recreación a la española de la misma situación. Incluso me animo a hacerles algunas sugerencias: en una película española, el niño sería heroinómano, claro y, probablemente homosexual, porque su padre, un asesino franquista, le daba por donde amargan los pepinos desde su más tierna infancia. Por eso no pertenecía al equipo de béisbol del instituto, sino que se dedicaba a pasar costo en Entrevías. De vez en cuando habrá que meter muchas imágenes confusas, que no se sabe muy bien si son los sueños del niño, los del padre o los de una vecina (Paz Vega) que se pasea desnuda todo el rato sin que quede claro el por qué. Al final el niño conoce a una vieja y bondadosa comunista (Pilar Bardem) que había pertenecido a ETA y que le introduce en el mundo de las manifestaciones anti-PP, de modo que el pequeño rehace su vida destrozando cajeros automáticos; sañudamente, felizmente. Al final de la película, un nuevo horizonte se abre para todos ellos: ZP derrota a Franco y a Aznar en un duelo a pistola y funda la República Española del Ansia Eterna de Paz. Qué pena que el niño no pueda disfrutar de todo ello porque al final se muere de un sidazo que le había pegado su padre, el franquista asesino.

Que no se corten, hombre, y que lancen ese anuncio también. Total, yo hace tiempo que sólo veo documentales.