Armades Angleses

Existeix una dita que diu " la història la escriuen els vencedors", a aquestes alçades del segle XXI aquesta afirmació ja ha sigut superada gràcies al desenvolupament d´allò que anomenem "cultura de masses", per molta gent tot allò que mostra el cinema i la televisió són veritats absolutes i irrefutables.
Hi ha un episodi dels Simpson en que Burt considerava "tota una lliçó d´història" un episodi de televisió que mostrava la lluita a espasa entre els tres mosqueters, els rei Artur i el Zorro on al final aquest últim s´apoderava de la corona d´Anglaterra.
Així doncs avui en dia la dita seria: "la història la escriuen els que fan pel-lícules". L´última mostra de la més brillant però a la vegada bruta manipulació és la pel-lícula "Elizabeth: the golden age".
Ja sabeu que els anglesos sempre acaben la història allà on els interessa i evidentment "the golden age" no podia ser una excepció, la humil-liant derrota de "l´armada invencible" i la formidable victòria dels anglosaxons com a mostra absoluta de la justícia de la seva lluita són el punt final...... el happy end del film .
Però, oh! sorpresa!, resulta que un any després de l´episodi de l´armada invencible succeí un fet que els anglesos han borrat de la memòria. Efectivament el 4 de maig de 1589, els anglesos posaren en mans de Francis Drake una armada de 70 naus i 20.000 homes, l´objectiu era represaliar l´anterior intent espanyol d´invasió. En aquest cas Drake va compartir la sort dels espanyols: 20 vaixells enfonsats i la pèrdua de 12.000 homes, igualment els posteriors atacs de Drake contra les colònies espanyoles fracasaren una radera l´altra, no només supossant un desprestigi pels anglesos si no també una important pèrdua econòmica per aquests. Cal destacar que Drake no morí per disenteria -tal i com afirmen els anglesos- si no que morí en combat contra els espanyols pocs anys després del formidable "happy end" de Hollywood.

Tot això hem fa recordar l´estratega naval més important de la història d´Espanya, que a la vegada té la desgràcia de ser també el més desconegut. Em refereixo a l´almirall Blas de Lezo.
Mariner basc de gran experiència en combat (havia perdut un ull, una cama i un braç), Blas de Lezo era comandant militar de Cartagena de Indies l´any 1741.
Els Anglesos havien declarat la guerra a Espanya perquè una fragata espanyola havia tallat l´orella a un contrabandista anglès (de fet el conflicte s´anomenà "la guerra de l´orella de Jenkins" en referència a l´orella del desgraciat contrabandista). Els britànics, coneixedors de la feblesa espanyola pensaven que aquest fet era l´excusa perfecta per declarar la guerra a una potència dèbil i en decadència -com ho era Espanya, ja en aquells moments- i d´aquesta manera apoderar-se de tota l´Amèrica espanyola.
Com a conseqüència d´això els britànics enviaren una sèrie d´exitoses expedicions cap a la zona del carib, aconseguint una sonada victòria a Portobello -a l´actual Panamà-.
L´almirall Vernon -després de dirigir l´atac a Portobello-, al capdavant de una de les flotes més grans de tots els temps (només superada per les forces navals concentrades durant el desembarcament de Normandia) decidí capturar la ciutat de Cartagena d´Indies. A les seves ordres hi havia una força convinada de 186 vaixells i 28.000 homes.
Els anglesos cometeren un error fatal; van subestimar l´experiència de Blas de Lezo -que només comandava a 6.000 homes- i actuaren amb una supèrbia escandalosa, de fet abans d´arribar a la ciutat ja havien notificat la victòria, i per desgràcia seva el rei ordenà acunyar una sèrie de monedes on es representava al comandant basc entregant l´espasa i la ciutat.
En resum, l´atac de Vernon fou desastrós, 8000 morts, 7500 ferits, 1500 canons capturats i 50 vaixells enfonsats ó capturats foren el resultat d´aquesta "gloriosa campanya".
La desfeta fou tan gran que el rei, furiós davant la ineptitud del seu almirall, ordenà mantenir en el més gran secret aquesta derrota -afortunadament per ell les monedes acunyades anunciant la presa de Cartagena encara eren poques i aviat desaparegueren-.
Les conseqüències de la batalla foren gravísimes per als anglesos i molt afortunades pels borbons (que no per Espanya). Donat que la flota del mediterrani s´havia traslladat al carib per donar suport a la campanya de Vernon, els espanyols pogueren enviar vaixells carregats de tropes cap a Sardenya, Sicilia i Nàpols, de manera quan finalment es signà la pau Felip V aconseguí per als seus fills el regne de les dues Sicilies -que desde 1714 era territori austriac- i els ducats de Parma, Piacenza i Toscana.
Els britànics perderen la supremacia naval a la costa americana on no pogueren tornar a realitzar operacions d´importància fins al l´intent d´ocupació de Buenos Aires el 1808; és a dir 67 anys després.
Els Espanyols perderen la possibilitat de recuperar Gibraltar i Menorca, però asseguraren el seu poder sobre les Ameriques.
Mentre els anglesos recorden orgullosos el seu passat, les glòries i l´heroisme de Blas de Lezo serà oblidat donat que a Espanya ningú a està dispossat a recordar aquestes gestes.
La realitat és que els productors cinematogràfics ibèrics es conformen amb el Mancheguisme d´Almodovar, la vulgaritat de Torrente ó l´aburriment mediocre de les nostres comedietes.