Revolution I

Aquest cap de setmana tinc intenció d´anar a veure la pel-lícula que conta la història de la reina Maria Antonieta; és a dir aniré a veure el relat de les frivolitats i estupidesses d´una colla de delinqüents de classe alta que acabaren donant petons al terra sense voler-ho.

En conseqüència he sentit la necessitat d´informar-me sobre les causes reals de "la revolution", i llegint llegint m´he trobat amb una sorpresa poc sorprenent: la història real de la revolució poc té a veure amb la història real de la revolució.

M´explicaré;

Història ofical: França estava arruinada després de 10 segles de monarquia i feudalisme, el poble i els intel-lectuals frissaven per expulsar els nobles, el rei, l´església.... El rei només pensava en defensar els privilegis de les classes privilegiades. Així doncs, la burgesia, el poble i alguns nobles s´aixecaren contra el poder absolut i les desigualtats i crearen una constitució democràtica i un Estat modern amb separació de poders, i així després de guillotinar al rei, la reina i uns quants nobles per cabrons i classistes, França va viure feliç i armonicament....durant una temporada.

Història real: Quan Lluís XVI va arrivar al tron, el tresor i les finances franceses estaven desfetes per culpa de les excempcions fiscals que gaudien els nobles (els quals controlaven la meitat de les terres cultivables de França), el rei mitjançant Necker -el seu primer ministre- va intentar acabar amb aquests privilegis; és a dir va intentar que els paràsits de la noblessa contribuissin als presupostos de l´Estat -un modest 25% dels quals anaven destinats a despesses de la cort-, els nobles, generosos i solidaris van dir que ni parlar-ne: "rien de rien".

Però com és possible que això passés?, no era el rei un monarca absolut?, doncs no ben bé, la noblessa controlava els parlaments provincials; una mena de parlaments autonòmics que legislaven en matèria d´impostos, aquests parlaments podien paralitzar decrets reials en matèria tributària i evidentment ningú és prou estúpid d´aprovar lleis que anul-lin els privilegis de tota la vida.

El rei es va cabrejar molt, sobretot perquè no veia just que uns aristòcrates literalment podrits de diners paguessin menys impostos que un artesà amb cinc fills a les espatlles i en conseqüència decidí abolir els parlaments.

En aquest punt, els ilustrats van veure l´oportunitat de destruir l´antic règim aliant-se amb els parlaments, una aliança d´allò més progresista: els intel-lectuals i classes mitges adinerades que envejaven càrrecs de responsabilitat a l´administració s´aliaren amb l´extrema dreta nobiliaria i conservadora.

Poc importaven a aquesta penya que mentrestant França s´estigués arruinant, l´important per aquesta chusma era el poder.
Els progres; és a dir els filòsofs que no havien treballat en la puta vida, van fer correr la trola que el rei era un dèspota perquè volia eliminar els parlaments per augmentar el seu poder i d´aquesta manera "possar més impostos", el que no deien era "a qui volia el rei possar impostos".

El poble sortí als carrers i començà un periòde de caos i desordres, Lluís XVI que era bo però estúpid es va cagar a les calces i va cedir retirant la proposta d´abolició dels parlaments.
Després de la derrota política, el rei decidí convocar els "Estats generals", que agrupaven representants dels tres estaments, pensava el rei que si presentava la crua veritat de la situació econòmica els Estats generals s´avindrien a aprovar les seves reformes econòmiques.

Els nobles, veient en perill la paradeta obligaren al rei a reglamentar les votacions per estaments i no per caps, els membres de l´estament més baix es van negar a participar en una pantomima com aquesta i aprofitant la benentesa es van autoerigir com assamblea nacional, el rei que era estúpid, estúpid, estupidet, tement la guerra civil va baixar-se els pantalons i reconegué l´Assamblea Nacional. Molts autors aseguren que si l´exèrcit hagués intervingut i afusellat uns quants nobles i un parell de prerevolucionaris tot hagués acabat aquí, però sembla ser que el totalitari Lluís era un home piadós que no soportava la violència i que preferia pactar.

D´aquesta manera i per art de màgia, una reunió que en principi havia de debatre sobre impostos es convertí en Assamblea Constituent que tenia com a missió redactar una constitució.

París, en aquells temps, estava ple d´aturats perquè uns anys abans, els solidaris nobles terratinents van donar-se compte que cada any tenien més excedents de vi, per trobar una sortida a tan meravellosa beguda van pressionar al rei perquè signès un tractat comercial amb anglaterra pel qual els anglesos no grabaven les importacions de vi francès a canvi que els productes tèxtils anglesos tinguessin el mateix tractament a França: els resultats van ser brillants, en un any 200.000 treballadors tèxtils francesos es van quedar sense feina.

Aquesta gent sense ofici ni benefici (sans culottes), incitada per l´assamblea nacional i en concret per Lafayette decidí que era el moment d´armar-se, per fer això assaltaren la Bastilla amb la intenció d´apoderar-se de l´arsenal enmagatzemat. Evidentment les tropes van intentar dispensar la chusma i dispararen, però no poderen impedir l´assalt. D´aquesta manera un acte que en principi pot ser considerat vandàlic –assalt de unes instal-lacions militars pel populatxo inculte i exaltat-, fou reconvertit per l´historiografia oficial com un acte heròic. Com a dada curiosa cal dir que els únics presos que hi havia a la Bastilla i que foren alliberats com herois foren el marquès de Sade –que estava pres acusat de Sodomia- i un parell de lladres.