Mafia

El regne de les Dues Sicílies havia sigut, durant els segles XVI i XVII, la part més rica d´ Itàlia però a mitjans del Segle XIX el gloriós impuls econòmic i social d´ aquelles èpoques havia desaparegut deixant pas una calamitosa situació.
La desastrosa administració dels governs Borbònics havia esgotat totalment el dinamisme del regne Italià.
Fins al primer terç del segle XIX, el regne de les Dues Sicilies havia dirigit el moviment d´ unificació italiana, però la decadència econòmica i l´ absolutisme polític traslladaren la direcció moral del procés unificador cap al regne de Piamont dirigit per la dinastia Saboya.
Finalment l´ any 1866 es produí la “feliç unió” que en realitat fou una “gloriosa anexió”, és a dir; el regne de Piamont unificà la península Italiana eliminant els ducats, principats i regnes existents fins aleshores.

Evidentment el nou Estat precisava reclutar nous funcionaris per omplir les vacants que es produïren després de purgar les velles administracions absolutistes dels Estats recentment incorporats, el mètode que s´ utilitzà per seleccionar els candidats fou el concurs-oposició, tal i com es feia en el lliberal regne dels Saboya.
Aquesta aparent objectivitat produí que tots els càrrecs burocràtics, judicials i policials de mitjana importància fossin atribuïts als opositors del nord, ja que el nou regne adoptà el dret Piamontés que era desconegut pels candidats del sud; d´ aquesta manera els funcionaris turinesos i milanesos arribaren en massa a Nàpols, Palermo, Siracussa....
Desgraciadament aquests funcionaris aviat es sentiren desarrelats, sense amistats ni relacions, entre persones estranyes que depreciaven i de les que gairebé no entenien ni l´ idioma (donat que parlaven dialectes diferents al Piamontés ó italià estandaritzat actual), en resum aquests funcionaris no sentien cap tipus de motivació per integrar-se entre la nova societat en la que eren destinats.
En conseqüència el sud es convertí en un destí poc desitjat on s´ enviaven funcionaris que calia castigar ó joves inexperts que esperaven amb il·lusió el moment del trasllat.
Davant aquest panorama la delinqüència i el bandolerisme campaven alegrement per les terres Sicilianes i Calabreses, els policies Piamontesos desconeixien com reaccionar i els jutges donaven pals de cec –perjudicant molts cops als innocents-, davant d´ aquest descontrol la població acabà convençuda que denunciar un delicte no tenia cap utilitat, però llavors què fer?.
Bona part dels latifundis pertanyien a nobles que generalment vivien lluny de les seves terres (a Nàpols ó a Palermo) i que eren dirigides amb mà de ferro per durs administradors amb gran capacitat de comandament i d´ organització, aquests foren els que organitzaren els camperols en milícies ó destacaments que es dedicaven a reprimir la delinqüència -de forma il·legal-, el paper preventiu d´ aquestes unitats que adoptaren noms tan curiosos com “Camorra” ó “N´draguetta” aviat s´ estengué a les ciutats al igual que ho feu el seu sistema fiscal (l´ extorsió) i el seu rudimentari i duríssim sistema penal.
Un cop monopolitzada la força per un sistema no estatal desmuntar aquest sistema és gairebé impossible (tenint en compte la capacitat d´ infiltració d´ aquestes societats dins l´ engranatge estatal).
La “màfia” arrelà als EUA de manera similar a com ho feu a Itàlia: la massiva arribada d´ Italians a Amèrica propicià mesures limitadores de l´ immigració, milers de persones vingudes d´ Itàlia eren tècnicament il·legals ; per tant qualsevol queixa davant la policia suposava el risc de ser descobert i expulsat –encara que les persones afectades fossin innocents-, i així fou com la màfia novament aparegué per mantenir l´ ordre entre els membres d´ aquesta comunitat.
Tot i això, si ho mirem de forma positiva, gràcies a aquestes tenebroses societats italo-americanes hem pogut disfrutar de meravelloses obres mestres de cine.

Capitalisme malvat?

És trist observar com el capitalisme i els capitalistes són constantment culpabilitzats de tots els mals actuals: la pobresa al tercer món, les desigualtats socials, el canvi climàtic i evidentment la explotació dels treballadors.
Tots aquests atacs són dirigits per una classe política demagoga i professionalitzada, per sindicalistes alliberats, per medis de comunicació “progres”, però el més greu és que aquestes falses acusacions han sigut assumides en llibres econòmics seriosos en els que es pot llegir que el capitalisme en els seus inicis empobrí als treballadors mentre enriquí a uns pocs capitalistes, com si la misèria fos inexistent abans del capitalisme.
La veritat és justament la contrària: com ja he explicat a l´ anterior post “bullonisme” a mitjans del segle XIX Anglaterra cometé els mateixos errors econòmics que l´ Espanya de Felip II –especialment quan es fixaren les “corn laws” on s´ establia per decret el preu del blat- el resultat fou l´ èxode de centenars de milers de pagesos cap a la ciutat-, però com ja vaig comentar els pagesos anglesos no es moriren de gana –com sí varen fer els espanyols- gràcies a la industrialització capitalista, així doncs es pot afirmar que desde el començament el capitalisme enriquí a les masses obreres de tres maneres diferents:

1) proporcionà un sou que d´ altra manera no haguessin tingut
2) proporcionà als treballadors influència política que d´ altra manera no haguessin aconseguit
3) proporcionà als treballadors tota una pluralitat de productes a preu relativament baix.

La revolució industrial permeté també el sorgiment d´ una revolució higiènica subministrant als treballadors robes de cotó es podien rentar (al contrari que les robes de llana que s´ encongien al ser rentades); el cotó acabà amb grans epidèmies.

Els preceptes d´ ahir també són aplicables avui en dia i això es por observar tot comparant un treballador nord americà que fabrica abrics en una indústria moderna amb un treballador autònom marroquí que fabrica chilabas segons el mètode tradicional.
La productivitat del treballador yanky és molt més elevada i en conseqüència també ho és el seu salari, però això no és resultat d´una millor preparació ó pel fet de treballar més hores (al contrari les operacions del treballador americà són més simples i segurament els seus horaris més reduïts), la diferència entre els dos es troba en una inversió feta per aquells a qui anomenem capitalistes.
Una altra diferència entre els dos es troba en el fet que en el cas dels EUA hi ha molts més empresaris que han invertit capitals propis en sectors productius, això donarà dos avantatges més al treballador yanky:

1) Si el treballador marroquí es troba insatisfet amb la seva feina, poques alternatives laborals trobarà, al contrari que el treballador americà.
2) El fet de contar amb moltes més possibilitats laborals permetrà que el treballador americà tingui un límit salarial més alt que el marroquí.

En conclusió si bé és cert que el paper del treballador és necessari, no és menys cert que és un paper passiu: no fa càlculs econòmics ni es dedica a satisfer necessitats alienes. Per tant si no fos pels malvats capitalistes l´ obrer occidental gaudiria de les mateixes condicions de vida que els obrers hindús, que es moren de gana pels carrers de Bombai ó Calcuta sense haver treballat ni un dia de les seves vides.

Treballadors explotadors

Una de les millors experiències que vaig tenir a la universitat va ser poder assistir a les classes d´un dels millors professors de “Teoría del dret” d´ aquest país; el professor Vladimir Lamsdorff-Galagane, un home savi i amb un gran sentit de l´ humor, per estrany que sembli a la UAB -la universitat dels progres- encara es poden trobar personatges de certa categoria intel·lectual i el professor Lamsdorff és un dels més destacats exemples (miracles en diria jo).
Encara avui (tres anys després d´ haver gaudit de les seves classes- diàleg) segueixo rellegint el seu insigne llibre “Teoría del Derecho”.
Aquesta magnífica obra –contràriament al que indica el seu títol- no és ni una lectura complexa ni pretensiosa si no justament tot el contrari; una obra amena però amb una gran base científica i històrica. Lamsdorff desmitifica tots els dogmes de l´ esquerra: la economia planificada, la mania antiglobalitzadora, la obsessió en contra del comerç lliure, la animositat contra la iniciativa privada, la ineficàcia sindical, la inoperància de les empreses públiques, els abusos dels serveis no liberalitzats....
Centenars d´ exemples reals omplen el llibre; un dels més contradictoris és el que fa referència a l´ explotació dels treballadors.

La història és molt senzilla: “La afirmación de que el trabajador y el patrono se enriquecen mútuamente ha sido confirmada por experiencias ocurridas en la URSS. Allí la explotación de los asalariados está prohibida: todos los medios de producción pertenecen al Estado; sus anteriores propietarios fueron expropiados sin indemnización. Pues bien, la crónica ineficiencia de la construcción, la indústria ó la agricultura estatales provocó el surgimiento de numerosos trabajadores “libres” –carpinteros, chapistas, mecanicos, fontaneros...- que vivían de los servicios prestados a su clientela particular, sin constar en nómina del Estado. En rapidez, eficacia, amabilidad, limpieza y honradez les daban veinte vueltas a la empresas públicas: acudían a la primera llamada, entregaban el trabajo en el plazo prometido, no robaban piezas de recambio... Por eso sus ingresos eran superiores a los de sus colegas del sector estatal ( sin que necesariamente lo fueran sus precios al público). Además al no depender de las autoriadades para comer gozaban de ciertas libertades inasequibles para el resto de la población; no asistir a formación política, tener opiniones políticas propias...
Desde el punto de vista del poder, esta situación era intolerable y Jruschev promulgó el decreto de 4 de mayo de 1961 que castigaba a estos trabajadores por “parasitismo”. Su razonamiento era más ó menos: estos hombres se aprovechan de una necesidad ajena para imponer precios exorbitantes y lucrarse a costa del Estado.
Así es como un régimen que empezó castigando a los patronos por explotar a los trabajadores acabó castigando a los trabajadores por explotar a los patronos; es decir al Estado.
Esto es la lógica marxista; las relaciones de explotación en la vida real sin bilaterales, tanto explota el patrono al obrero como el obrero al patrono y quien condena a uno condena forzosamente al otro.
Lo que no es lógico es que si la gente desea explotarse mútuamente, es meterla en la cárcel por ello.”