Bullonisme

El Segle XVI fou el moment de major esplendor dels regnes hispànics i a la vegada l´ inici de la més espectacular decadència.
La veritat és que la “grandesa” d´ aquests regnes no es basava únicament en l´ explotació de les colònies ni en els descobriments geogràfics ni tampoc en la seva política imperialista i militarista.
Com molts autors saben però pocs han indicat, els regnes hispànics eren al principi del segle XVI una potència industrial i econòmica i tenien una de les rentes per càpita més altes d´ Europa.
Una incipient i arcaica industrialització començava a néixer; el sud d´ Espanya estava ple de grans tallers tèxtils -on es fabricaven sedes, cosa inusual a l´Europa d´ aquella època-, una important producció d´ armes a Castella la nova, importants mines de ferro al País Basc i una indústria metal·lúrgica admirada a Europa –només cal recordar l´ admirat acer de Toledo- .
Per altra banda Castella era el principal productor de cereals d´ Europa i les hortes Valenciana i Murciana exportaven grans quantitats de fruita i verdura. Igualment el nord de Castella contava amb una importantíssima indústria llanera –cal recordar que les ovelles merines; que produeixen la millor llana del món només es trobaven a Castella i la seva exportació estava rigorosament prohibida per mantenir-ne el monopoli-;
Igualment els regnes de la corona d´ Aragó contaven amb una formidable flota comercial i amb una impressionant xarxa de consolats que convertien Catalunya en una potencia comercial de primer ordre.
A més a més Castella i Portugal s´ havien posicionat a Amèrica d´ on obtenien grans fluxos de metalls preciosos, espècies i altres nous productes que tenien gran demanda internacional.
L´ arrivada de l´ or fou curiosament l´ inici del fi de tot el teixit productiu ibèric; el problema venia de les concepcions econòmiques del moment; en concret d´ una teoria anomenada “Bullonisme”. El Bullonisme es fonamentava en la creença que una nació era més rica com més or i plata concentrés; és a dir es fonamentava una política dirigida a l´ acumulació de metalls preciosos.
L´or Americà provocà que el país comencés a importar de forma massiva tot allò que podia desitjar, d´ aquesta manera l´ or i la plata sortien del país amb la mateixa facilitat amb que arribaven; això provocà alarma a la cort i per aquesta raó el rei Felip II promulgà una llei que en principi impedia la fugida d´ aquests metalls: prohibició directa de treure els metalls preciosos del país; només els mercaders en podien treure sempre i quan exportessin almenys per la mateixa quantitat per la que importaven.
El problema d´ aquesta normativa fou que efectivament resultà eficaç; en conseqüència grans quantitats d´ or es concentraren a la península, això provocà una terrible inflació que encarí tots els productes impedint que es poguessin exportar donat que no eren competitius.

A més, a mig termini, l´ or acabà sortint dels regnes de Felip II donat que s´ havien d´ afrontar pagaments a l´ estranger (en especial el pagament dels mercenaris dels tercios); i donat que les exportacions eren gairebé nul·les sorgí el dèficit: el nivell de vida baixà.

A causa de la inflació les autoritats fixaren els preus dels productes bàsics –els cereals, la llet etc...-, això provocà que els productes agraris no fossin rentables i per tant els arruïnats agricultors abandonaren grans extensions de conreu.
Per aquesta raó al Segle XVII, el país més ric del món passà gana; igualment la impossibilitat de competir a l´ estranger provocà que els abans pròspers tallers haguessin de tancar.

Per acabar-ho d´ arreglar els escocesos robaren unes quantes ovelles merines fent que el monopoli castellà acabés de cop.
La prosperitat comercial catalana també acabà donat que es prohibia als vaixells mercants hispànics importar productes foranis –i com que tampoc s´ exportava cap producte la flota mercant quedà paralitzada-.

Evidentment l´ atur augmentà com l´ espuma i això provocà un augment de la criminalitat anomenada “picareca” així com emigracions massives cap Amèrica.
Per acabar-ho d´ arreglar, quan l´ or acumulat es gastava s´ iniciaven períodes de grans deflacions que anaven seguits de grans inflacions cada cop que arribava un galeó d´ Amèrica. En aquestes condicions els càlculs econòmics eren impossibles i l´ economia quedava condemnada a la inestabilitat.
Autors indiquen que el Bullonisme impedí que els regnes hispànics s´ avancessin dos segles a la seva època.

Per altra banda cal destacar que a principis del Segle XIX Anglaterra duia una política calcada a l´ espanyola amb la diferència que l´ inici de la industrialització la salvà –donat que la indústria aconseguí absorvir la mà d´ obra que abandonava el camp-.

Com anècdota comentar que l´ any 1878; després de la guerra franco alemanya Bismarck exigí una important indemnització a França, l´ arribada d´ aquest or provocà un periode inflacionari a alemanya que no agradà gens al canceller. Arrepentit per haver demanat la indemnització Bismarck bromejà tot dient: “el pròxim cop que guanyem una guerra pagarem una indemnització als vençuts; així els acabarem d´ ensorrar”.

Eben Emael II

Tal i com he comentat a l´ anterior post, la fortalesa Eben Emael contava amb la potència de foc impressionant gràcies als 4 canons de 120 mm i els 28 canons de 75 mm.
Davant d´ aquest potencial els alemanys rebutjaren un atac frontal que hagués suposat la mobilització de diverses divisions i sens dubte quantioses pèrdues humanes. Així doncs l´ única solució acceptable pels estrategs alemanys fou planificar un assalt amb una molt reduïda força de “comandos”.
Aquesta força estava formada per 85 paracaigudistes que arribarien a Eben Emael en planadors, la idea inicial de llançar els homes en paracaigudes fou rebutjada donat que es podria córrer el perill de dispersar les tropes.

A les 04:30 hores del dia 10 de maig de 1940 onze planejadors despagaren de l´ aeroport de Colònia, dos d´ ells hagueren de fer aterratges d´ emergència –donat que es trencaren els cables que connectaven els planejadors amb els avions- abans d´ arribar a Eben Emael;

A les 05:20 hores, en una sèrie d´ aterratges perfectes i silenciosos els alemanys aterraren enmig del fort agafant els defensors Belgues totalment desprevinguts.
Immediatament i enmig del foc de metralladora els alemanys es disposaren a col·locar potentíssims explosius (càrregues buides de 50 Kg). Els enormes canons belgues estaven essent destruïts com grans monstres prehistòrics.
Tot i això les cuirasses de sis metres de diàmetre de dos canons de 120 mm resistiren l’impacte directe de dues càrregues –tot una demostració del gruix de la protecció-; aquestes peses d´ artilleria hagueren de ser inutilitzades per llançaflames.

Mentre això passava tropes paracaigudistes queien sobre els ponts fronterers de vital valor estratègic i que calia capturar intactes, a la vegada tropes d´ infanteria creuaven el canal Albert amb barques neumàtiques i bombarders en picat Stuka bombardejaven fortificacions secundàries que rodejaven el fort.

El fort resistí 32 hores, però a les 12h del dia onze de maig capitulà. Els belgues tingueren 24 morts –cosa que prova la solidesa de les defenses-; mentre que els alemanys només tingueren sis baixes –cosa que demostra la meticulosa preparació de les tropes-.

Eben Emael

El mes de maig de 1940 l´ exèrcit alemany decidí iniciar una macroofensiva en el front occidental amb la intenció d´ envair França. Els oficials germànics descartaren un atac frontal a la zona de la frontera franco-alemanya donat que la magnífica línia Maginot intimidava els enemics de França.
En conseqüència l´ única opció vàlida per l´ Estat Major alemany fou acceptar el plà Manstein que suposava avançar per Bèlgica.

Però les dificultats d’aquest plà tampoc eren poques. La primera i més perillosa de totes tenia el nom duna fortificació: Eben Emael.

El fort Eben Emael era considerat com l’obra mestra de l´ enginyeria bèl·lica defensiva;
Eben Emael es construí tocant el canal Albert i es dissenyà maximitzant les oportunitats defensives que aquest canal oferia.
La posició del fort era estratègicament perfecta; situat al capdamunt de la muntanya de Sant Pierre desde on es controlava les rutes que penetren a Bèlgica a través de Maastrich i els ponts de Vroenhoven i Veldwezelt.
El fort es construí entre 1932 y 1935, amb un cost de 24 milions de francs, adoptant la forma d´un triangle isòsceles amb un tamany de 800 x 900 metros, y una superficie total de 75 Ha., situant-se el nivell superior a 65 metres d´ alçada sobre el Canal Albert.
El fort contava amb més de 64 punts forts i es dividia en dos bateries, la Bateria 1, ofensiva, i la 2, defensiva. Por terme mig, cada casamata o cúpula tenia una dotació de 25 artillers. En total la bateria ofensiva comprenia de dos peces de 120 mm y 14 de 75 mm; la concentració de foc més poderosa de les fortificacions de l´época.

Tots els canons estaven protegits per pesades cúpules d´acer, algunes presentaven un espessor de 30 cm. Els belgues estaven convençuts de que aquestes eren immunes a tot excepte a pesats i dilatats bombardejos d´artilleria i atacs aeris. A més a més es col·locaren amplies zones minades, llargues files d´alambrades per canalitzar a qualsevol atacant vers unes casamates eriçades amb metralladores. L´ entrada a la fortalesa es trobava al costat oposat de la muntanya i estava protegida per una fosa inundada.

La dotació la constituïen 1.200 homes, distribuïts en dos equips de 500 artillers cada un, que se turnaven setmanalment, y 200 homes que constituïen el grup de manteniment.

Canvi Climàtic

El gràfic anomenat vulgarment com “el pal de Hockey”, anomenat així per la forma que li donen les darreres dades climàtiques fou la base que permeté justificar l´ aprovació del Tractat de Kioto.
Com es pot observar, les dades que plasma aquest gràfic són constants fins a principis del segle XX, a partir d´ aquest moment les dades es disparen escandalosament.
Aquest gràfic fou resultat del estudis d´un científic anomenat Michael Mann i es publicaren l´ any 1988. Aquestes dades foren acceptades com una veritat absoluta no només per la comunitat científica si no també –i això és el més perillós- per la comunitat política –en concret per aquells que representaven allò que podríem anomenar l´ integrisme ecologista-.
Tot i això l´ any 2003 el diari Wall Street Journal, publicà un interessantíssim article on es rebatien científicament les dades plasmades per Michael Mann.
En concret foren el matemàtic Stephen McIntire i l´ economista Ross McKitrick els que demostraren que els treballs de Michael Mann estaven plagats “d´ errors d´ observació, modificacions injustificables, extrapolacions de dades incorrectes, dades obsoletes, errors geogràfics, càlculs erronis dels components principals i altres errors en les dades de control de qualitat”, els dos crítics no es limitaren a observar els errors, si no que també es dedicaren a corregir les dades.
Els resultats d´ aquestes esmenes implicaren que en el nou gràfic del “pal de Hockey”, el Segle XX ja no es considerà com el més càlid de la història en favor del periode conegut com òptim climàtic medieval.

Evidentment Michael Mann no va rebatre les crítiques –per la simple raó que eren irrebatibles-, però també es negà a explicar la seva metodologia.
Igualment la comunitat científica matemàtica afirma que l´ espectacular augment de gràfic del “pal de Hockey” és enganyós donat que aquest repunt final no deriva de les dades utilitzades per Michael Mann si no del mètode utilitzat per aquest. S´ ha demostrat que qualsevol sèrie de dades aleatòria –fent servir el mateix sistema de Mann- resultaria el mateix tipus de gràfic.
De fet, segons els dos articulistes, la millor forma de representar la idea que tenen els climatòlegs sobre l´ evolució de les temperatures seria un gràfic com el representat a sota.

Aquest gràfic demostra que no està gens clar que el canvi climàtic actual –si és que realment existeix- sigui conseqüència directa de l´ activitat humana. Ja en altres moments de la història es van detectar i documentar importants canvis de temperatura –que evidentment no poden ser explicats per cap tipus de desenvolupament industrial ni per un massiu consum de combustibles per part de la població-.
Fins que el senyor Gore no demostri el contrari, es pot afirmar que en l´ època de Carlemany ó Genghis Khan no hi havia automòbils a motor ni fàbriques de la General Motors funcionant a tot gas.
Però llavors com explicar el període anomenat “Òptim Climàtic Medieval” que compren l´ etapa inclosa entre els anys 800 i 1300?
Aquesta època es caracteritzà per un calentament global que influí seriosament en els cultius tradicionals; per exemple s´ ha comprovat que el cultiu de la vinya s´extengué fins a regions tan septentrionals com el nord d´ Anglaterra, els vikings aprofitaren la parcial desaparició de la placa de gel en els mars del nord per colonitzar Groenlàndia a la que anomenaren així precisament perquè era verda i no gèlida i polar. Igualment es pot afirmar científicament que els glaciars europeus desaparegueren gairebé totalment (als Alps, als Pirineus, i també als Càrpats....). També s´ ha confirmat l´ existència moments de grans sequeres a Califòrnia, a la zona del riu Hudson (prop del Canadà) i fins i tot a...Alaska!!!.
Totes aquestes dades no són fruit d´ un demagògic informe manipulat –com el que ha presentat el Sr Gore-, ans al contrari es tracta de dades extretes no només de documents històrics si no també de serioses investigacions que inclouen meticuloses perforacions a l´ Antàrtida, anàlisis dels sediments en la zona dels Grans Llacs i un rigorós control sobre els corals tropicals de l´ oceà pacífic. Aquestes curoses investigacions , com no podia ser d´ altra manera, han sigut unànimement acceptades per tota la comunitat científica.
Els científics opinen que les causes d´ aquests augments de temperatura varen ser provocats per una sèrie d´ activitats solars –en concret per l´ alt nombre de taques solars- també documentades i comprovades anomenades “Màxim Medieval” que tingueren lloc entre els anys 1100 i 1250.

A partir de principis del segle XVI es començà a detectar una situació inversa a la descrita; una preocupant baixada de les temperatures, aquesta nova etapa de refredament de la terra és conegut com “Petita edat de gel”, durant aquest temps destaquen tres dècades excepcionalment fredes: 1650, 1770 i 1850 El període 1645-1715 es caracteritzà per una activitat de taques solars sumament baixa -època coneguda com Mínim de Mauder-.

Anys 1610 1620 1630 1640 1650 1660 1670 1680

Taques Solars 9 6 9 2 3 1 0 1

Així doncs durant duran els anys 1645-1715 s´ observaren únicament 50 taques solars.
A més a més, sembla ser que durant el Mínim de Mauder i sempre per causa de l´ activitat solar els Nivells de Carboni 14 i de Berili 10 (que sembla ser que són elements molt relacionats amb el canvis climàtics) augmentaren de forma considerable, sense que es pugui atribuir a l´ acció de l´home les causes d´ aquests fets.
Tal i com s´ ha recordat recentment en unes conferències sobre el Kioto, l´ efecte hivernacle té una contribució al calentament de la terra de 153 watts; d´ aquests 153 es pot considerar que 150 es deuen directament al vapor d´ aigua i només els 3 restants a gasos com el CO2, una petita part del qual és el que té origen en l´ activitat humana.

L´ any 1991 Knud Lassen, de l´Institut Meteorológic de Dinamarca, a Copenhague, i el seu colega Eigil Friis-Christensen, trobaren una important correlació entre la duració del cicle solar i els canvis de temperatura a l’hemisferi Nord. Inicialment utilitzaren medicions de temperatures i recomptes de taques solars desde 1861 fins a 1989, però posteriorment trobaren que els registres del clima de quatre sigles enrere encara donaven més consistència a les seves troballes. Aquesta relació aparentment explicava, aproximadament, el 80% de los canvis en les medicions de temperatura durant aquest período. Sallie Baliuna, un astrònom del Centro Harvard-Smithsonià d´ astrofísica (Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics), es troba entre los que donen suport a la teoria de que los canvis en el Sol "poden ser responsables dels canvis climàtics més importants de la Terra durant els últims 300 anys, incloent part de la recent ola de calentament global".
Finalment, només comentar que les taques solars, són absolutament predicibles; i per tant es pot saber quina serà la posterior evolució tant de les taques solars com el seu posible efecte sobre el clima: els resultats extrets són aquests (el primer referit a les taques solars i el segon a les temperatures).

Com podeu observar, els resultats indiquen una futura baixada de les temperatures –si us fixeu hi ha una indicació sobre la década dels anys 70 que anuncia “alarma de los años 70 por enfriamiento”-.

Una última acotació després d´ aquest llarguíssim post: estic a favor d´ estalviar energia, estic a favor de conservar la flora i la fauna, m´ agrada el desenvolupament d´ una cultura que respecti el medi ambient; però no m´ agraden els alarmismes

Revolution III

El mes d´ abril de 1791 fou el punt d´ inflexió, la gota que va fer vessar la paciència del rei. Lluís XVI es negà a assistir a una missa de Pasqua oficiada per un sacerdot oficialista, aquest acte va ser entès com un acte d´ insubmissió del monarca que perdé la lleialtat dels parlamentaris.
Es pot dir que a aquestes alçades el rei estava fart de les ordres i de les imposicions de l´Assamblea i per això decidí fugir cap a Bèlgica amb la intenció de demanar ajuda al seu cunyat per poder venjar les humiliacions rebudes fins llavors.
El desafortunat monarca fou descobert a la frontera i hagué de tornar a París amb la cua entre les cames. El govern intentà netejar la imatge del rei anunciant que en realitat el rei havia aconseguit escapar d´ un intent de segrest.
Mentrestant la crisi econòmica conseqüència de les polítiques del govern s´ anava agreujant i l ´atur i el malestar anaven augmentant, milers de persones sense ofici ni benefici s´ incorporaren a les diferents milícies polítiques que armaven i organitzaven a les masses. El grup dels “cordeliers” -els més extremistes, que eren dirigits per Danton- contava amb una milícia de 6000 homes que intentaren fer un cop d´ Estat que fou abortat la guàrdia nacional.
Les eleccions del 1791 eliminaren de l´ escena política les primeres i més moderades figures de la revolució –donat que la constitució prohibia la reelecció dels diputats- i així entraren en escena Danton, Marat i Robespierre com a principals representants dels “cordeliers” que a partir d´ara s´anomenaven “jacobins”.
El grup majoritari del parlament eren els Girondins –que eren moderats dins de l´ extremisme que s´ havia apoderat de l´ assamblea-, i finalment hi havia el grup anomenat “la Montaña”, que consistia en un caòtic grup de personatges sense ideologia concreta que, tot i que aquest grup finalment acabà fusionant-se amb els jacobins.


Realment la nova Assamblea Legislativa estava repleta de figures intel·lectuals de primer ordre, però com sol passar en aquests casos l´ agudesa mental no va acompanyada amb l´ eficàcia. La realitat diària de França havia empitjorat molt en els últims tres anys i la gana i la misèria reeixien arreu.
En aquest punt els revolucionaris feren el mateix que el 1982 va fer més la junta militar Argentina : desviar els assumptes domèstics amb una guerra.
A Lluís XVI no li feu gens de gràcia aquesta guerra –que es declarava a Prússia i Àustria- “per salvaguardar els danys a la revolució”.
La guerra començà molt malament amb derrotes en tots els fronts i per això sorgiren rumors involucrant a la reina en una xarxa d´ espionatge. El govern dirigit per un Girondí anomenat Brissot no feu res per dissipar els falsos rumors, al contrari els fomentà per salvaguardar les seves responsabilitats per enviar reclutes mal entrenats al camp de batalla.

Una gran massa popular es concentrà davant el palau de les Tulleries –la nova residència reial- amb intenció d´ humiliar i amenaçar al rei; aquest però guardà el tipus i presencià durant vuit hores com la plebe desfilava pels salons del palau. El rei fins i tot brindà amb els caps dels “sans culottes” per “la victòria del poble”, un triomf moral de la monarquia però una derrota real: demostrava que el rei estava sol i que ningú faria res per protegir-lo.
Mentrestant les tropes austrio-prusianes seguien avançant cap a Paris, quan es trovaben relativament aprop –a Valmý-, el general Prussià que dirigia les operacions tingué coneixement dels fets de Paris i envià una carta dirigida a l´ Assamblea francesa en la que amenaçava en destruir Paris si el rei ó la seva família prenien mal.
Això fou considerat com la prova definitiva de la traïció de Lluís XVI, immediatament la familia reial quedà presonera a les Tulleries.
Davant aquesta delicada situació militar, els francesos arriscaren el tot per tot i aconseguiren tres inesperades victòries en tots els fronts que els permeteren salvar Paris i prendre la iniciativa en el terreny bèl·lic –precisament en la batalla de Valmy fou on per primer cop s´ entonà la Marsellesa-. En realitat sembla ser que els austríacs i els prussians gairebé no tenien capacitat ofensiva i veient que els francesos mobilitzaven reserves decidiren retirar-se.
La propaganda revolucionària va engrandir la batalla “que salvà Paris”, però en realitat Valmy no passà d´ una escaramussa on els prussians perderen 180 homes i els francesos 300.
Paris esclatà d´ alegria davant les notícies i per celebrar-ho res millor que assaltar el palau de les Tulleries. Els 900 homes de la guàrdia Suïssa feren una resistència heroica però finalment foren escombrats per forces majors en nombre.
El rei aconseguí fugir i s´amagà a la seu de l´ Assamblea però aquesta finalment ordenà l´ empresonament de la família reial a la Torre del Temple.
El poder estava a les mans de la massa i aquesta era controlada per tres inquietants personatges: Marat, Danton i Robespierre.

Sí Ministre

Allà cap a l´any 1979 la BBC estrenà una descollonant sèrie anomenada “Sí Ministre”. El fil argumental es basava en el dia a dia del ministeri d´afers administratius i els seus protagonistes eren el ministre James Hacker, el secretari del ministeri Sir Humprey Appelby i el secretari personal del ministre Bernard Wooley.
“Sí Ministre” era en el fons una sèrie sobre tres homes durs i sense escrúpols, plens de vanitat i egoisme però preocupats per protegir els seus interessos i sobretot la seva imatge.
La sèrie estava plena de crua ironia i les seves frases descrivien a la perfecció la doble moral del poder.
Els personatges no són estúpids però sí ineptes i amorals cosa que a vegades els dona una imatge de patosos, això s´accentua especialment en el cas del ministre que a més de tenir a càrrec el ministeri ha de procurar mantenir una imatge pública popular i propera cosa que provoca la inseguretat en les decisions que ha de pendre.
Sir Humprey per contra és el defensor de l´administració, temorós dels canvis intenta dirigir el ministeri desde la foscor i té com únic objectiu mantenir els privilegis dels funcionaris i assegurar la dependència del govern vers tot l´ entramat burocràtic.
Algunes de les frases de sí ministre són dignes de ser recordades i en conseqüència aquí us en mostro algunes.

_________________________________________________________________
Primer Ministre: Bé, però de tota manera, per què estem punxant el telèfon de Hugh Halifax? Parla amb els russos potser?
Sir Humphrey: No, de fet parla amb els francesos. Això és molt pitjor.
Primer Ministre: Per què??
Bernard: Els russos ja estan al corrent del que fem
___________________________________________________________________

Primer Ministre: Les matemàtiques s'han polititzat: "Si mantenir la Gran Bretanya defensada amb armament nuclear costa 5 bilions de lliures anuals, i alimentar un nen africà mort de gana costa 75 lliures anuals ¿quants nens africans es poden salvar de la fam si el Ministeri de Defensa abandona les armes nuclears?
Sir Humphrey: És fàcil: cap. El Ministeri s'ho gastarà tot en armes convencionals.

_____________________________________________________________________

Agnes Moorhouse (ecologista): Els animals també tenen drets. Una granja de pollastres és una barbaritat. Li agradaria a vostè passar tota la seva vida atrapat al mig de sis-cents individus més, tots desesperats, cridaners, pudents, incapaços de respirar aire fresc, incapaços de moure's, i incapaços de pensar?
Sir Humphrey: I és clar que no. Per què es pensa que no m'he presentat mai al Parlament?
____________________________________________________________________

Sir Humphrey: Depèn de vostè, Bernard. Què prefereix?
Bernard: Prefereixo tenir la consciencia tranquil·la.
Sir Humphrey: La consciencia tranquil·la.
Bernard: Sí.
Sir Humphrey: D'on li ve aquesta mania pels luxes?
___________________________________________________________________

Sir Arnold: Però si arriben a acceptar el principi que els alts funcionaris poden ésser cessats per incompetència, seria el principi de la fi! Podriem perdre dotzenes de col·legues, potser centenars.
Sir Humphrey: Milers...

___________________________________________________________________
Sir Humphrey: La figura de la Reina és inseparable de l'Església d'Anglaterra.
Ministre: I què me'n diu de Déu?.
Sir Humphrey: Oh, em sembla que és allò que se'n diu una prestació opcional.
_________________________________________________________________
Ministre: Si hi hagués un conflicte d'interessos, de part de qui estarien els funcionaris?
Bernard: Dels guanyadors, Primer Ministre.
___________________________________________________________________

Sir Humphrey: Bernard, les subvencions són per a l'art... per a la cultura. No estan fetes per a ser assignades a allò que la gent vol; són per a ser assignades a allò que la gent no vol però que hauria de voler.

___________________________________________________________________
Sir Humphrey: Quan vostè veu enormes edificis, àmplies plantilles i grans pressupostos, a quina conclusió arriba?
Ministre: Burocràcia?

___________________________________________________________________
Ministre: M'està dient que la política del govern és fer els ulls grossos a la corrupció?
Sir Humphrey: No, no, Ministre. Això no pot ser mai la política del govern. És impensable. Només és la pràctica del govern

__________________________________________________________________

Ministre: Aquest govern creu en la reducció de la burocràcia.
Ludovic Kennedy: Bé, segons les xifres que jo tinc, el personal del seu departament s'ha incrementat en un 10 %.
Ministre: De cap manera.
Ludovic Kennedy: Bé, doncs quin percentatge diria vostè?
Ministre: Jo diria que... com a molt... un 9,97.

_________________________________________________________________

Ministre: Un petit error? Malbaratar 75.000 lliures, un petit error? Doni'm un exemple d'un gran error!
Sir Humphrey: Deixar que la gent ho sàpiga.

_________________________________________________________________

Ministre: Humprey, troba vostè que és part de la seva feina ajudar els ministres a fer el ridícul?
Sir Humphrey: Bé, no n'he conegut mai cap que necessités ajuda per a això

Revolution II

Després de la presa de la Bastilla la situació del rei es debilità moltíssim donat que el populatxo estava armat fins a les dents mentre que les forces reials eren mínimes ja que en època de pau els exèrcits dels estats absoluts contaven amb efectius molt reduïts.
Lafayette, un monàrquic revolucionari i lliberal, s´autoproclamà cap de la recentment constituïda “guàrdia nacional” que estava formada pels “sans culottes” armats. Lafayette pretenia així evitar una contrarevolució absolutista per part de l´ exèrcit i a la vegada controlar els la massa popular armada.

En aquest punt tot era confusió i contradiccions: per un costat l´ assemblea nacional estava formada majoritàriament per monàrquics lliberals moderats que desitjaven una monarquia a l´ anglesa (d´ aquí que els principals partits fossin “el partit anglès” i “el partit patriota”, que propugnaven un estat constitucional amb la figura del rei –amb poders més ó menys limitats). Per altra banda els “sans culottes” eren clarament més radicals, dirigits per agitadors professionals (molts d´ ells membres de la petita noblesa empobrida) i finalment un curiós i demagògic grup dirigit per un cosí del rei: el duc d´Orleans.
El duc d´Orleans es considerava a si mateix com el legítim hereu al tron de França i des de el seu palau “el Palais Royal” conspirava amb els grups més extemistes per enderrocar el rei i erigir-se com a rei.
El duc d´Orleans -que al principi també era un revolucionari moderat- anà radicalitzant-se fins a convertir-se en un dels persontages més extremistes de la primera etapa de la revolució; el seu entussiasme arrivà fins al punt de canviar-se el nom per anomenar-se Philippe Egalité; és a dir Felip Igualtat.

Cal dir que gràcies a Philippe Egalité el rei fou guillotinat mesos després, ja que el seu vot -i els dels seus partidaris- varen ser fonamentals per aprovar la pena de mort contra Lluís XVI en una ajustadísima votació que resultà afirmativa per dos vots.

Però no avancem esdeveniments; després de la constitució de l´assamblea nacional, aquesta començà a redactar la famosa "Declaració de drets de l´home", que el rei es negà a firmar un cop acabada.

Els diputats més radicals no perderen la oportunitat per manipular al populatxo (cada cop més poderós) en favor seu.

La manipulació va ser certament molt astuta, ja que es relacionava al rei amb tots els mals de poble. En concret el caos que la revolució havia portat provocava que els productes agraris -especialment el blat- tinguessin dificultats en arrivar a la ciutat i en conseqüència la falta de pà era generalitzada a tot l´Ile de France.

Agitadors -com Danton- no perderen la ocasió i convocaren una marxa "de dones i nens famolencs" fins a Versalles, evidentment aquesta gent anava acompanyada per una forta escolta de la guàrdia nacional i dirigida pels famosos agitadors. Lafayette veient que la cosa es podia desmadrar i acabar amb un assalt al palau també anà a Versalles.

La marxa culminà pacíficament però s´obligà al rei i a la seva família a abandonar Versalles i a traslladar-se a París. Després d´ aquests fets els partits monarquics desaparegueren de l´escena política quedant l´Assamblea en mans dels més radicals parlamentaris.

Un cop signada "la declaració de drets de l´home" a punta de pistola, el govern revolucionari es possà mans a l´obra de desamortitzar els béns de l´Església i per la constitució d´un "clergat civil". Segons aquesta llei, els sacerdots passarien a ser funcionaris de l´Estat, evidentment el papa promulgà l´excomunió per tots els sacerdots que acceptessin aquestes condicions així com per als creients que assistissin a ceremonies religioses celebrades per capellans "traidors a Déu".

Com podeu imaginar la por s´extengué com la polvora, i les Esglésies oficialistes quedaren buides. El rei mateix es negà a assistir a la missa de Pasqua oficiada per un d´aquests sacerdots "no papistes" i es pot dir que això fou el que va provocar la fi del rei. Els demòcrates revolucionaris que tan es preocupaven pels drets humans (que ells mateixos no practicaven) consideraren inaceptable que Lluís XVI -en base al dret de llibertat religiosa- decidís assistir a una missa "papista"

En un altre ordre de coses, durant aquest periode fou quan s´establí la divisió francesa en departaments i finalment a l´agost de 1791 la constitució.
Aquesta curiosa constitució no podria definir-se exactament de democràtica: el vot es reservaba al 60% dels varons majors d´edat (en base a la seva fortuna); és a dir tan sols el 30% de la població podia votar i tan sols un 10% era elegible