Lavanguardia i la Xina

Rafael Poch -l´ actual enviat especial de lavanguardia a la Pequín- té com a principal característica despendre la forta olor a ranci "eau de toilatte de maig de 1968", aquest putrefacte aroma ideològic sempre intenta legitimar tota dictadura que incorpori l´ estrella roja en la bandera.

Les mesures polítiques, estratégiques, militars i econòmiques del monstre asiàtic sempre troben justificació en els escrits del senyor Poch, la repressió xinesa contra el Tíbet, la aferrisada defensa del sistema de partit únic, ó els "xiringuitos" econòmics a l´ Àfrica, sempre troben en les cròniques de l´ enviat de lavanguardia quelcom de positiu.

L´ últim exemple d´ amor vers la dictadura xinesa els trobem a les cròniques dels passats dies 9 i 10 d´ abril.

El dia 9 d´ abril el senyor Poch analitzava el polèmic recorregut de la flama olímpica per terres franceses. Com bon progressista el primer objectiu dels seus escrits són: "los ricos i hipòcritas burguesses parisinos..." "...antaño admiradores del maoismo", -és a dir; els manifestants no eren més que uns cabrons traidors a la causa del proletariat internacional-.

Altrament en la mateixa crònica Rafael Poch també deixava ben clar qui és el culpable de les manifestacions del Tíbet; "las ONG subvencionadas por la CIA, son las instigadoras de las violentas jornadas vividas en el Tíbet" -bravo!!!!, ja tenim el segon i clàssic element de totes les conspiracions anticomunistes: la CIA-.

Però tal i com comentava el gran periodista; afortunadament el govern Xinès ha mantingut el cap fred i no a contestat les maquinacions i provocacions occidentals: "cuesta encontrar declaraciones duras en la prensa China referentes a los sucesos de Paris".

Avui dia 11 d´ abril Rafael Poch ens torna a deleitar amb una de les seves fantàstiques crònico-conspiracions; referint-se novament a les protestes d´occident per la brutalitat Xinesa, Rafael Poch comenta: " Se trata de una campaña civil de ONG con larga historia de animadversión hacia el país anfitrión, más un poderoso complejo mediático occidental que le es marcadamente hostil"; només falta el general Franco dient "se trata de una conspiración judeo-masónico izquierdista".

Els esdeveniments actuals queden minimitzats si es comparen amb altres Olimpiades: "Munich 72, cuando murieron 11 atletas israelies, Mexico 68 cuando 500 estudiantes fueron muertos a tiros por el ejército...", és clar si en el fons, el que ha passat al Tibet és una minucia.

Com a ironía final Poch ens recorda que "la zona tibetana está vetada a los periodista pero se organizan visitas guiadas" -ah! aquest "pero", és clar, tot a la Xina va sobre rodes.

El dia 1 d´ abril, l´intrèpid periodista també ens donà una lliçó magistral sobre les bondats xineses i les hipocresies occidentals:

"...el apoyo económico de la CIA a la causa tibetana hacen pensar que las intenciones de Estados Unidos siguen siendo las mismas: debilitar al gigante asiático e impedir su ascenso ahora que puede."

Recordem altra vegada qui és l´ autèntic malvat i les seves obscures raons, poc importen els 80 ó 90 morts a Lhasa.

"Entre los numerosos ejemplos, muchos chinos se preguntan por el “misterioso” caso de Steven Spierlberg, que abandonó su puesto de consultor artístico para las ceremonias de los Juegos Olímpicos debido a la política china en Darfur. Después de la labor realizada por la Administración Bush durante los últimos años (sin mencionar la política colonial europea en África), algunos se preguntan si Spierlberg ha pensado en abandonar su país como medida de protesta por Guantánamo o la Guerra de Irak. Otros se preguntan por qué el foco crítico de Occidente siempre se ceba con China, mientras pasa de puntillas por países como Arabia Saudí, Israel o Pakistán, todos ellos con importantes lagunas en el respeto a los derechos humanos."

Rafa Poch ha expressat allò que deiem quan erem petits: Sí, però tu més. Desgraciadament l´ anterior pàrraf ni tan sols reconeix que a la Xina no es respecten els drets humans però recorda -com només ho poden fer els hipócrites suprems- que altres païssos són els vertaders assassins.

En fi: seguiremos informando

Telemonegal

Ser crític de televisió significa estar per sobre del bé i del mal; significa convertir-se en un modern inquisidor de la moralitat, aquests jutges televisius amb tics de telepredicadors -donat que utilitzen la técnica del sermó humorístic per obrir els ulls a la massa proletaria inculta- intenten setmana rera setmana erigir el seu ideal de puressa com si d´una veritat absoluta es tractés.

L´ objectiu d´ aquests programes no és, diguin el que diguin, millorar la nostra televisió, la vertadera finalitat és influenciar a les audiencies i de retruc a les direccions de les cadenes; en conseqüència el que impulsa a televisions públiques -com BTV- a emetre programes "denúncia", és l´ ànsia de poder.

Sí, i és que en aquesta vida tot es reduiex al poder: els rics acumulen diners per poder; els periodistes intenten tenir grans audiències per poder, els polítics volen ser populars per poder.

Telemonegal és un magnífic exemple -encara que molt cassolà- d´aquesta recerca de poder i influència. Creat a major glòria del seu presentador, Ferràn Monegal, convertit en dogmàtic sacerdot de la qualitat, el programa ens adoctrina sobre el pecat televisiu reprenent, com en les purgues estalinistes, els malvats presentadors i les despreciables cadenes que s´ atreveixen a emetre justament allò que l´inculte i groller públic ibèric desitja injectar-se al cervell després d´una dura jornada laboral.

Però qui és realment Ferràn Monegal?; pot ell tirar la primera pedra sobre els fastigossos programes espectacle ó teleporqueria que inunden actualment la petita pantalla?.

No conec gaire la trajectòria del crític; el que sí puc dir és que aquest periodista té l´ honor, ó potser el deshonor?, d´haver sigut el director del primer tabloide espanyol, m´estic referint a l´ efímer panflet -em nego a qualificar-lo de diari- "Claro".

Monegal definia així el diari setmanes abans del primer número del seu diari:

"Claro será sensacionalista en el sentido de que vamos a generar sensaciones y vamos a hacer que la gente vibre con nuestros titulares, pero nada tendremos que ver con el amarillismo".

Així doncs Claro intentava ser "sensasionalista" però no "amarillista", tot i que la intenció era "tener un estilo similar al de los grandes tabloides ingleses"; ah! és clar: ni el Sun ni el Mirror són "amarillistas", el rigor d´ aquests diaris està més que demostrat!.

Anys després de la mort del diari Claro; alguns crítics, i per tant col-legues d´ en Ferràn definien així el difunt diari:

"Sólo el diario Claro, un periódico de bajo coste que el Grupo Prensa Española (ABC) y Axel Springer (Bild) lanzaron a inicios de los años noventa en España, había apostado antes por algo así: dos llamativas portadas diarias, una para Sucesos por delante y otra para Deportes en la parte de atrás."

Ah!... la ratomaquia; així que sorprèn: ara resulta que el bo del Ferran feia el mateix que la seva odiada Ana Rosa Quintana i el seu menystingut "esta pasando"....successos, això sí: mentre els dos malvat programes juguen amb els sentiments per audiència el pobret Ferràn només informava.

Desgraciadament, en Ferràn no tingué sort amb el diari i per tant l´ ombra del fracàs caigué sobre el seu fill de paper: "Aquel experimento, por cierto, no cuajó y estuvo únicamente cuatro meses en la calle"

Sí, ja ho veieu tot un rècord....quatre mesos de vida, però siguem positius, gràcies a la curta vida de Claro ningú s´ enrecorda del passat del Ferràn i per això ara es pot presentar com a pal-ladí del bon gust.

En el fons no hi ha mal que per bé no vingui.

Trobada jurídica

El cap de setmana passat va transcorrer en la tranquil-litat de les muntanyes pirineiques, en concret a la bonica vila de Salàs de Pallars.

Ja feia temps que tenia pensat fer una trobada jurídica on els companys de l´ EPJ (Escola de Pràctica Jurídica per als no iniciats), poguessin conèixer a bons col-legues de la UAB.

Així doncs, la idea del cap de setmana a Salàs fou conseqüència de la voluntat de voler apadrinar el neixement d´un grup de pressió jurídic.

Els afortunats assistents a la cita foren: l´ advocato Jordi Domenech, la signorina Nerina Bruni, l´ assessor fiscal Sr Miquel Mata i les advocades Sra Montserrat Tort i Sra Maria del Mar Rodríguez.
La visita tingué dues bessants; la primera la visita a les propietats del Sr Fenech Solsona (Lord of Salàs and Baron of Pallars), desgraciadament els magnífics efluvis dels animalons feren mal (especialment a les dues advocades) que tot i això tingueren la valentia d´ apropar-se a aquests monstres de muntanya.

Seguidament els intrépids juristes realitzaren un suculent dinar que proseguí en animada conversa fins a les dues de la matinada

Certament aquest alt nivell de diàleg només fou possible gràcies a certes ajudes que arrivaren en forma de nèctar líquid d´ origen francès

El dia següent fou de ressaca; passejadeta pel llac (on es por observar la greu sequera que pateix catalunya), dinaret ràpid i tornada a casa.

Espero que la pròxima reunió del lobby jurídic sigui més concurrida, tot esperant que l´ Enric, la Meri, i d´ altres clàssics en les trobades de l´ EPJ aconsegueixin escapar-se de llurs obligacions.Finalment deixo la fotografia on el president i el vicepresident de la recent constituida societat jurídica celebren els acords d´una pròspera col-laboració

Demòcrata i "ecoloxista" de veritat

La idea generalitzada de la guerra civil espanyola és la d´ una lluita heroica de la democràcia per vèncer el feixisme, la veritat és sens dubte molt més complexa, tant que necessitaria diversos posts per comentar la realitat social i política espanyola de la pre guerra i per justificar que efectivament la II República no podria ésser considerada una democràcia en cap aspecte:Però com que la història gràfica del segle XX és rica en documents, aquí us en mostro uns quants perquè pugueu jutjar per vosaltres mateixos:

Aquesta interessant imatge és la Puerta de Alcalà l´ any 1937; podem veure Stalin al centre i a la seva esquerra el "camarada Borichilov" que era el cap de l´ exèrcit roig (soviètic). Interessant model de democràcia el que propugnaven els caps de la república.

Però a Barcelona no podiem ser menys que a Madrid i en conseqüència a la seu del PSUC (actualment part de la qualició ICVEUiA) també volien mostrar a tothom el seu amor vers el gran demòcrata.

Ara que la festa roja s´ ha acabat, comença el festival verd-rosa; però crec que la idea de la llibertat comunista seguieix intacta en els cervells dels nostres amics ecologistes.

Mafia

El regne de les Dues Sicílies havia sigut, durant els segles XVI i XVII, la part més rica d´ Itàlia però a mitjans del Segle XIX el gloriós impuls econòmic i social d´ aquelles èpoques havia desaparegut deixant pas una calamitosa situació.
La desastrosa administració dels governs Borbònics havia esgotat totalment el dinamisme del regne Italià.
Fins al primer terç del segle XIX, el regne de les Dues Sicilies havia dirigit el moviment d´ unificació italiana, però la decadència econòmica i l´ absolutisme polític traslladaren la direcció moral del procés unificador cap al regne de Piamont dirigit per la dinastia Saboya.
Finalment l´ any 1866 es produí la “feliç unió” que en realitat fou una “gloriosa anexió”, és a dir; el regne de Piamont unificà la península Italiana eliminant els ducats, principats i regnes existents fins aleshores.

Evidentment el nou Estat precisava reclutar nous funcionaris per omplir les vacants que es produïren després de purgar les velles administracions absolutistes dels Estats recentment incorporats, el mètode que s´ utilitzà per seleccionar els candidats fou el concurs-oposició, tal i com es feia en el lliberal regne dels Saboya.
Aquesta aparent objectivitat produí que tots els càrrecs burocràtics, judicials i policials de mitjana importància fossin atribuïts als opositors del nord, ja que el nou regne adoptà el dret Piamontés que era desconegut pels candidats del sud; d´ aquesta manera els funcionaris turinesos i milanesos arribaren en massa a Nàpols, Palermo, Siracussa....
Desgraciadament aquests funcionaris aviat es sentiren desarrelats, sense amistats ni relacions, entre persones estranyes que depreciaven i de les que gairebé no entenien ni l´ idioma (donat que parlaven dialectes diferents al Piamontés ó italià estandaritzat actual), en resum aquests funcionaris no sentien cap tipus de motivació per integrar-se entre la nova societat en la que eren destinats.
En conseqüència el sud es convertí en un destí poc desitjat on s´ enviaven funcionaris que calia castigar ó joves inexperts que esperaven amb il·lusió el moment del trasllat.
Davant aquest panorama la delinqüència i el bandolerisme campaven alegrement per les terres Sicilianes i Calabreses, els policies Piamontesos desconeixien com reaccionar i els jutges donaven pals de cec –perjudicant molts cops als innocents-, davant d´ aquest descontrol la població acabà convençuda que denunciar un delicte no tenia cap utilitat, però llavors què fer?.
Bona part dels latifundis pertanyien a nobles que generalment vivien lluny de les seves terres (a Nàpols ó a Palermo) i que eren dirigides amb mà de ferro per durs administradors amb gran capacitat de comandament i d´ organització, aquests foren els que organitzaren els camperols en milícies ó destacaments que es dedicaven a reprimir la delinqüència -de forma il·legal-, el paper preventiu d´ aquestes unitats que adoptaren noms tan curiosos com “Camorra” ó “N´draguetta” aviat s´ estengué a les ciutats al igual que ho feu el seu sistema fiscal (l´ extorsió) i el seu rudimentari i duríssim sistema penal.
Un cop monopolitzada la força per un sistema no estatal desmuntar aquest sistema és gairebé impossible (tenint en compte la capacitat d´ infiltració d´ aquestes societats dins l´ engranatge estatal).
La “màfia” arrelà als EUA de manera similar a com ho feu a Itàlia: la massiva arribada d´ Italians a Amèrica propicià mesures limitadores de l´ immigració, milers de persones vingudes d´ Itàlia eren tècnicament il·legals ; per tant qualsevol queixa davant la policia suposava el risc de ser descobert i expulsat –encara que les persones afectades fossin innocents-, i així fou com la màfia novament aparegué per mantenir l´ ordre entre els membres d´ aquesta comunitat.
Tot i això, si ho mirem de forma positiva, gràcies a aquestes tenebroses societats italo-americanes hem pogut disfrutar de meravelloses obres mestres de cine.

Capitalisme malvat?

És trist observar com el capitalisme i els capitalistes són constantment culpabilitzats de tots els mals actuals: la pobresa al tercer món, les desigualtats socials, el canvi climàtic i evidentment la explotació dels treballadors.
Tots aquests atacs són dirigits per una classe política demagoga i professionalitzada, per sindicalistes alliberats, per medis de comunicació “progres”, però el més greu és que aquestes falses acusacions han sigut assumides en llibres econòmics seriosos en els que es pot llegir que el capitalisme en els seus inicis empobrí als treballadors mentre enriquí a uns pocs capitalistes, com si la misèria fos inexistent abans del capitalisme.
La veritat és justament la contrària: com ja he explicat a l´ anterior post “bullonisme” a mitjans del segle XIX Anglaterra cometé els mateixos errors econòmics que l´ Espanya de Felip II –especialment quan es fixaren les “corn laws” on s´ establia per decret el preu del blat- el resultat fou l´ èxode de centenars de milers de pagesos cap a la ciutat-, però com ja vaig comentar els pagesos anglesos no es moriren de gana –com sí varen fer els espanyols- gràcies a la industrialització capitalista, així doncs es pot afirmar que desde el començament el capitalisme enriquí a les masses obreres de tres maneres diferents:

1) proporcionà un sou que d´ altra manera no haguessin tingut
2) proporcionà als treballadors influència política que d´ altra manera no haguessin aconseguit
3) proporcionà als treballadors tota una pluralitat de productes a preu relativament baix.

La revolució industrial permeté també el sorgiment d´ una revolució higiènica subministrant als treballadors robes de cotó es podien rentar (al contrari que les robes de llana que s´ encongien al ser rentades); el cotó acabà amb grans epidèmies.

Els preceptes d´ ahir també són aplicables avui en dia i això es por observar tot comparant un treballador nord americà que fabrica abrics en una indústria moderna amb un treballador autònom marroquí que fabrica chilabas segons el mètode tradicional.
La productivitat del treballador yanky és molt més elevada i en conseqüència també ho és el seu salari, però això no és resultat d´una millor preparació ó pel fet de treballar més hores (al contrari les operacions del treballador americà són més simples i segurament els seus horaris més reduïts), la diferència entre els dos es troba en una inversió feta per aquells a qui anomenem capitalistes.
Una altra diferència entre els dos es troba en el fet que en el cas dels EUA hi ha molts més empresaris que han invertit capitals propis en sectors productius, això donarà dos avantatges més al treballador yanky:

1) Si el treballador marroquí es troba insatisfet amb la seva feina, poques alternatives laborals trobarà, al contrari que el treballador americà.
2) El fet de contar amb moltes més possibilitats laborals permetrà que el treballador americà tingui un límit salarial més alt que el marroquí.

En conclusió si bé és cert que el paper del treballador és necessari, no és menys cert que és un paper passiu: no fa càlculs econòmics ni es dedica a satisfer necessitats alienes. Per tant si no fos pels malvats capitalistes l´ obrer occidental gaudiria de les mateixes condicions de vida que els obrers hindús, que es moren de gana pels carrers de Bombai ó Calcuta sense haver treballat ni un dia de les seves vides.

Treballadors explotadors

Una de les millors experiències que vaig tenir a la universitat va ser poder assistir a les classes d´un dels millors professors de “Teoría del dret” d´ aquest país; el professor Vladimir Lamsdorff-Galagane, un home savi i amb un gran sentit de l´ humor, per estrany que sembli a la UAB -la universitat dels progres- encara es poden trobar personatges de certa categoria intel·lectual i el professor Lamsdorff és un dels més destacats exemples (miracles en diria jo).
Encara avui (tres anys després d´ haver gaudit de les seves classes- diàleg) segueixo rellegint el seu insigne llibre “Teoría del Derecho”.
Aquesta magnífica obra –contràriament al que indica el seu títol- no és ni una lectura complexa ni pretensiosa si no justament tot el contrari; una obra amena però amb una gran base científica i històrica. Lamsdorff desmitifica tots els dogmes de l´ esquerra: la economia planificada, la mania antiglobalitzadora, la obsessió en contra del comerç lliure, la animositat contra la iniciativa privada, la ineficàcia sindical, la inoperància de les empreses públiques, els abusos dels serveis no liberalitzats....
Centenars d´ exemples reals omplen el llibre; un dels més contradictoris és el que fa referència a l´ explotació dels treballadors.

La història és molt senzilla: “La afirmación de que el trabajador y el patrono se enriquecen mútuamente ha sido confirmada por experiencias ocurridas en la URSS. Allí la explotación de los asalariados está prohibida: todos los medios de producción pertenecen al Estado; sus anteriores propietarios fueron expropiados sin indemnización. Pues bien, la crónica ineficiencia de la construcción, la indústria ó la agricultura estatales provocó el surgimiento de numerosos trabajadores “libres” –carpinteros, chapistas, mecanicos, fontaneros...- que vivían de los servicios prestados a su clientela particular, sin constar en nómina del Estado. En rapidez, eficacia, amabilidad, limpieza y honradez les daban veinte vueltas a la empresas públicas: acudían a la primera llamada, entregaban el trabajo en el plazo prometido, no robaban piezas de recambio... Por eso sus ingresos eran superiores a los de sus colegas del sector estatal ( sin que necesariamente lo fueran sus precios al público). Además al no depender de las autoriadades para comer gozaban de ciertas libertades inasequibles para el resto de la población; no asistir a formación política, tener opiniones políticas propias...
Desde el punto de vista del poder, esta situación era intolerable y Jruschev promulgó el decreto de 4 de mayo de 1961 que castigaba a estos trabajadores por “parasitismo”. Su razonamiento era más ó menos: estos hombres se aprovechan de una necesidad ajena para imponer precios exorbitantes y lucrarse a costa del Estado.
Así es como un régimen que empezó castigando a los patronos por explotar a los trabajadores acabó castigando a los trabajadores por explotar a los patronos; es decir al Estado.
Esto es la lógica marxista; las relaciones de explotación en la vida real sin bilaterales, tanto explota el patrono al obrero como el obrero al patrono y quien condena a uno condena forzosamente al otro.
Lo que no es lógico es que si la gente desea explotarse mútuamente, es meterla en la cárcel por ello.”