Gauche Divine

Segurament no seré el primer ni tampoc l´ últim en dedicar un post a allò que els castellans anomenen "alta suciedad", que tal i com el seu nom indica fa referència a la porqueria humana d´ alt standing. Un dels més famosos grups d´ aquest tipus de delinquència hipòcrita de classe alta és el format per allò que als anys seixanta i setanta s´ anomenà "la gauche divine", és a dir burgesos antifranquistes que a base de caviar i Champagne -que no cava-, feien oposició al règim.

Gràcies a aquesta infatigable lluita plagada de porros, orgies i decadència (que consti que no tinc res en contra d´ això) l´ ajuntament, el PSC i ara la generalitat del tripartit els han colmat d´honors i diners.

Entre aquests genials creadors es troben personatges de baix nivell crític com l´ inefable Oriol Bohigas; un arquitecte de merda que s´ atreveix a criticar creadors clàssics com Juan de Herrera (arquitecte del segle XVI, que dissenyà el monastir de l´ Escorial) tot al-legant que aquest palau és "una repetición sucesiva de las mismas ventanas" (el dia 2 de juliol de 1996 al programa "lo más plus"), potser té raó, però quina és la proposta arquitectònica de l´Oriol?, doncs aquí us en posso unes mostres.

Com podeu observar les propostes d´ aquest tipus no tenen res a veure amb l´ estètica que ell predica, però a sobre aquest pseudoarquitecte té els sants coll... de dir que l´ Escorial és una "repetición sucesiva de las mismas ventanas", ara jo pregunto ¿veieu altra cosa que no sigui una repetició successiva de les mateixes finestres? jo no, amb la diferència que no trobo cap gràcia a l´ edifici de la Meridiana (el primer), propi de les barriades de les afores de Moscú ¿serà que l´ stalinisme el va influenciar massa?, ni a la tifarada prefabricada de vidre de la diagonal (que per cert sembla construit amb els materials més barats que van trobar).

No cal dir que l´ Oriol s´ ha fet mil-lionari gràcies al disseny de places dures i altres cagarades urbanístiques (ei! que per això és amic dels sociates). Evidentment té la creu de sant Jordi ¡como no!.

Un altre membre de la gauche divine és Teresa Gimpera; actriu de gran talent i implicada socialment; fruit d´ aquestes inquietuds socials són pel-licules com: "novios 68", "secretarias" "como sois las mujeres!" "las juergas del señorito" "los embarazados" "vida conyugal sana" ó "las camareras"; de fet tota la seva carrera cinematogràfica no és més que una inmensa espanyolada on generalment feia de noia modosita que al final resultava ser una autèntica.... no cal dir que al final acabava ensenyant pit ó cuixa.

Rosa Regàs: S´ anomena a sí mateixa escriptora; de fet va conseguir convèncer a una sèrie d´indocumentats -com l´ anterior ministra de cultura- que realment ho era, gràcies a aquesta capacitat de persuació i a totes les declaracions imaginables i inimaginables contra el govern d´ Aznar (de fet es va negar a signar una declaració contra ETA al-legant que això afavoria al PP), la "signora marquesa" com l´ anomenen algunes persones malpensades aconseguí ser nombrada directora de la biblioteca nacional.

Demostrant la seva inmensa cultura ha afirmat en obres mestres de la literatura com "diario de una abuela de verano" que Jesús va ser crucificat al costat de Barrabàs -al que califica com "el buen ladrón"-. Tots sabem que la intel-lectualitat espanyola i catalana mai ha sigut res de l´ altre món però és clar que la directora de la biblioteca nacional confongui Barrabàs (que fou l´ assassí perdonat per Pilat el dijous Sant) amb Sant Dimas -que segons la tradició catòlica era el lladre bo- és tristissim i demostra un desconeixement important del llibre més llegit de la història: el Nou testament.

La gestió de Rosa Regàs en front de la Biblioteca Nacional estigué plagada de polèmiques: contractar a amiguets de giliprogres per donar conferències pagades a preu d´ or que generalment anaven acompanyades de dinars als millors restaurants de la capital. La aventura capitalina de la Rosa acabà malament; acusada d´incompetent, va ser acomiadada després de descobrir-se la seva incapacitat per evitar el robatori de dos mapes fets l´ any 1482 i de valor incalculable. Per tapar la seva incompetència tan sols se li acudí dir "si hubiera sido un hombre no se hubieran atrevido a hacerme esto" referint-se al seu acomiadament més que justificat.

La producció literaria de la Rosa no és res de l´ altre món: entre les seves obres destaquen, la infumable "diario de una abuela de verano" on descriu com viuen els rics giliprogres durant l´ estiu (instal-lats en una masía "de alto standing" amb tres ó cuatre persones de servei els quals es dirigeixen a ella amb el socialista tractament de "senyora")

Guillermina Motta; un altre top 10 dels giliprogres dels 70; es feu famosa amb cançons tan innovadores com "remena nena" "la barcelonista" -trencant el dogma que el fútbol és l´ opi del poble- "vota Motta" ó "les Guillermines del rei Salomó" ¿on trobaria títols tan patètics?.

Evidentment la seva gloriosa carrera va merèixer la medalla d´honor del parlament de catalunya; ja ho sabeu ells ho cuinen ells es serveixen.

Per cert la portada de l´esmentat LP està seleccionat com un dels 100 de pitjor gust de la història.

Entre aquest grup de selectes intel-lectuals no podia faltar Ricardo Bofill, què no dir d´ aquest personatge que ha sabut inculcar la més exquisida educació al seu fill Ricardito, què no dir de l´ autor de la tifarada del Walden 7....creu de sant Jordi l´any 1993, en fi la història es repeteix, un altre que no té res a aportar i massa a callar.

En fi la gauche divine també estava formada per altres ínfims personatges com Elsa Peretti i Serena Vergano -que sincerament no sé qui són i la veritat tampoc m´interessa, però que a ben segur també tenen la creu de sant Jordi ó alguna quincalla similar-, Jose Maria Carandell, Jaume Perich (segurament l´únic amb autèntic talent de tot el grup), Colita -tampoc la conec però sembla ser que és una fotògrafa -aquesta sí creu de sant jordi- Terenci Moix i Anna Maria Moix -segurament col-locada pel seu germà dins aquest grup d´intel-lectuals, etc...

En fi; només espero que ningú prengui el relleu a aquesta penya; ja en tinc prou de progres que xuclen la sang i a sobre diuen que els hi he d´ estar agraït.